Festa de Crist Rei de l'Univers Llegir més
Festa de Crist Rei de l'Univers
Primera Lectura
2n Samuel 5,1-3
Llavors totes les tribus d'Israel anaren a trobar David a Hebron per dir-li:
-Nosaltres som parents teus, os dels teus ossos i carn de la teva carn. Ja abans, quan Saül encara era el nostre rei, tu dirigies les campanyes d'Israel. El Senyor t'havia dit: "Tu pasturaràs Israel, el meu poble; tu seràs el seu sobirà."
Així, quan tots els ancians d'Israel anaren a trobar el rei a Hebron, David va fer amb ells un pacte davant el Senyor, i el van ungir rei d'Israel.
Salm responsorial
Salm 121 (122)
Antífona
Augureu la pau a Jerusalem.
- Quina alegria quan em van dir:
«Anem a la casa del Senyor!»
- Ja han arribat els nostres peus
als teus portals, Jerusalem.
- Jerusalem, ciutat ben construïda,
conjunt harmoniós!
- És allà que pugen les tribus,
les tribus del Senyor,
- a complir l’aliança d’Israel,
a lloar el nom del Senyor.
- Allí hi ha els tribunals de justícia,
els tribunals del palau de David.
- Augureu la pau a Jerusalem:
«Que visquin segurs els qui t’estimen.
- Que hi hagi pau en els teus murs,
i quietud als teus merlets.»
- Per amor dels meus germans i amics,
deixeu-me dir: «Que hi hagi pau dintre teu.»
- Per la casa del Senyor, el nostre Déu,
et desitjo la felicitat.
Segona Lectura
Colossencs 1,12-20
doneu gràcies al Pare, que us ha fet dignes de tenir part en l'heretat del poble sant, en el Regne de la llum. Ell ens alliberà del poder de les tenebres i ens traspassà al Regne del seu Fill estimat, en qui tenim la redempció, el perdó dels nostres pecats.
Ell és la imatge del Déu invisible,
engendrat abans de tota la creació,
ja que Déu ha creat per ell les coses,
tant les del cel com les de la terra,
tant les visibles com les invisibles,
trons i sobiranies,
potències i autoritats.
Tot ha estat creat per ell destinat a ell.
Ell existeix abans de tot,
i tot es manté unit gràcies a ell.
Ell és també el cap del cos, és l'Església.
Ell és l'origen,
el primogènit dels qui retornen'entre els morts,
perquè ell ha de ser en tot el primer.
Déu volgué que residís en ell la plenitud.
Déu volgué reconciliar-ho tot per ell
i destinar-ho a ell,
posant la pau en tot el que hi ha,
tant a la terra com al cel,
per la sang de la creu de Jesucrist.
Lectura de l'Evangeli
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 23,35-43
El poble era allà mirant-ho, però les autoritats se'n reien dient:
-Ell que va salvar-ne d'altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies de Déu, l'Elegit!
També l'escarnien els soldats; se li acostaven a oferir-li vinagre i deien:
-Si ets el rei dels jueus, salva't a tu mateix!
Sobre d'ell hi havia un rètol que deia: "Aquest és el rei dels jueus."
Un dels criminals penjats a la creu l'injuriava dient:
-¿No ets el Messies? Doncs salva't a tu mateix i a nosaltres!
Però l'altre, renyant-lo, li respongué:
-¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes. Aquest, en canvi, no ha fet res de mal.
I deia:
-Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne.
Jesús li digué:
-En veritat t'ho dic: avui seràs amb mi al paradís.
(Mt 27,45-56; Mc 15,33-41; Jn 19,28-30)
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Homilia
Amb aquest diumenge es tanca l'any litúrgic. Un gran anhel d'universalitat inspira aquesta festa, és a dir, la salvació de la humanitat i l'univers sencer. La Litúrgia vol dirigir la mirada dels creients sobre la fi de la història humana: la salvació universal que Jesús realitza. Per això és definit com "rei de l'univers". La Paraula de Déu ens dóna la mà una vegada més i ens introdueix en la contemplació del misteri de la reialesa de Jesús. No es tracta de veure aquest misteri des de fora: hi som a dins. L'apòstol Pau exhorta cadascú de nosaltres a donar gràcies a Déu que "ens alliberà del poder de les tenebres, i ens traspassà al regne del seu Fill" (Col 1,13). Som realment "transportats", o si voleu "emigrats", d'aquest món, on regnen les tenebres, a un altre món, on regna el Senyor Jesús. I que aquest món de Jesús sigui "diferent" del nostre es fa evident en l'escena evangèlica que avui se'ns proposa com a imatge de la reialesa: Jesús clavat a la creu entre dos lladres.
Doncs bé, sobre la creu Jesús ha vençut el postulat de salvar-se a si mateix a qualsevol preu. L'amor ha anorreat la convicció més profunda que presideix la vida dels homes. Tots se salven a ells mateixos en aquest món. L'únic que no s'ha salvat a ell mateix i sí als altres ha estat Jesús. En aquest sentit, el poder reial troba sobre la creu el seu punt més alt. I en veiem immediatament l'efecte. Jesús rei, sense cedir a la darrera temptació, precisament la de salvar-se a si mateix, salva un dels dos lladres només perquè ha entrevist fins on l'havia portat l'amor. I amb aquell lladre Jesús vol salvar tothom sense cap excepció. Basta una pregària. La festa de Crist, rei de l'univers, és la festa d'aquest amor, un amor que s'ha donat ell mateix totalment pels altres fins a la darrera gota de sang. Sobre això es fonamenta tota la nostra esperança, el nostre avui i el nostre demà.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
