VI di Pasqua Llegir més
VI di Pasqua
Primera Lectura
Fets dels Apòstols 8,5-8.14-17
Felip baixà a una ciutat de Samaria i els predicava el Messies. Unànimement la gent estava atenta al que deia Felip, ja que sentien contar i veien els prodigis que feia: els esperits malignes sortien de molts posseïts cridant i xisclant, i molts paralítics i coixos recobraren la salut. Hi hagué, doncs, una gran alegria en aquella ciutat.
Quan els apòstols que eren a Jerusalem van saber que Samaria havia acollit la paraula de Déu, els enviaren Pere i Joan. Ells hi anaren i van pregar pels samaritans perquè rebessin l'Esperit Sant. Fins aleshores no havia baixat sobre cap d'ells; tan sols havien estat batejats en el nom de Jesús, el Senyor. Pere i Joan els van imposar les mans i ells reberen l'Esperit Sant.
Salm responsorial
Salm 65 (66)
Antífona
Ets tu, Senyor, qui ens tornes la vida.
= Aclameu Déu arreu de la terra, †
canteu la glòria del seu nom,
proclameu la seva lloança gloriosa.
- Digueu a Déu:
«Que en són, d’admirables, les teves obres!
- En veure’t tan gran i poderós,
els enemics et fan acatament.
- Tota la terra es prosterna al teu davant
i et canta, canta al teu nom.»
- Veniu a contemplar les gestes de Déu.
Que n’és, d’admirable, el que fa amb els homes!
= Convertí la mar en terra ferma, †
passaren el riu a peu eixut.
Celebrem, doncs, la seva gesta.
= Ell governa sempre amb el seu poder, †
els seus ulls vigilen les nacions:
que es guardin els rebels de revoltar-se.
- Pobles, beneïu el nostre Déu,
feu ressonar la seva lloança;
- ell ens preserva la vida
i no deixa que vacillin els nostres peus.
- Ens has provat, Déu nostre;
com la plata, ens depuraves al foc.
- Has permès que caiguéssim al parany,
ens has carregat un pes feixuc.
= Has fet passar gent a cavall per damunt nostre, †
hem entrat dins del foc i dins de l’aigua,
però ens has fet sortir vers una terra abundosa.
- Entro a casa teva per oferir holocaustos,
vinc a complir les prometences,
- les prometences fetes pels meus llavis,
que vaig pronunciar en hores de perill.
= T’ofereixo víctimes en holocaust, †
faig pujar davant teu el fum dels moltons,
et sacrifico vedells i cabrits.
- Veniu, escolteu-me, els qui venereu Déu,
i us contaré el que ell ha fet per mi.
- Quan li adreçava el meu clam,
ja tenia a flor de llavis l’acció de gràcies.
- Si el meu cor s’hagués fiat de males arts,
el Senyor no m’hauria escoltat.
- Però Déu m’ha escoltat,
ha fet cas de la meva súplica.
= Beneït sigui Déu: †
no ha refusat la meva súplica
ni m’ha negat el seu amor.
Segona Lectura
1a Pere 3,15-18
Reconegueu en els vostres cors el Crist com a Senyor; estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança. Però feu-ho suaument i amb respecte, mantenint la rectitud de consciència; així quedaran confosos els qui ara us calumnien, els qui us difamen per la vostra recta manera de viure en Crist. Perquè val més sofrir, si aquest és el voler de Déu, per haver fet el bé que no pas per haver fet el mal.
També Crist patí per raó dels pecats una vegada per sempre. Ell, el just, va patir pels injustos, per conduir-vos a Déu; el seu cos va ser mort, però l'Esperit el féu viure.
Lectura de l'Evangeli
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 14,15-21
"Si m'estimeu, guardareu els meus manaments, i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Ell és l'Esperit de la veritat, que el món no pot acollir, perquè no és capaç de veure'l ni de conèixer-lo: sou vosaltres qui el coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres. No us deixaré pas orfes; torno a vosaltres. D'aquí a poc temps, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu. Aquell dia, coneixereu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres. El qui m'estima és el qui té els meus manaments i els guarda; i al qui m'estima, el meu Pare l'estimarà i jo també l'estimaré i em manifestaré a ell.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Homilia
"No us deixaré pas orfes; tornaré a vosaltres", diu Jesús als seus deixebles. Sens dubte a Jesús el dominava la preocupació pel futur d'aquell petit grup que havia reunit.
Hi ha una característica de la pastoral que clarament s'ha anat recuperant: la preocupació pel futur de la comunitat. Per a ser deixeble del Senyor no n'hi ha prou en deixar-se absorbir pel treball quotidià en la seva immediatesa. En el present ja hem de cultivar el futur que desitgem. Això és el que ensenya Jesús aquest vespre. Veu davant seu un petit grup de persones més aviat febles, les mira amb afecte i somia amb veure a tota la humanitat reunida al voltant d'aquella taula. És realment ingenu confiar aquella herència santa a les mans d'aquells deixebles, tan dèbils. Però és la ingenuïtat de Déu que confia en els petits i els dèbils, i es confia a ells. Jesús diu que no els deixarà sols, com a orfes abandonats. El terme té fortes connotacions de l'Antic Testament, on l'orfe és el prototip d'aquell que és a mercè dels poderosos. Jesús no deixarà els seus sense defensa i per això anuncia la proximitat d'un "defensor" que és l'"Esperit de veritat". El terme "defensor", aplicat a l'Esperit Sant, significa aquell que ajuda en qualsevol circumstància, sobretot en les més difícils. Ell -diu Jesús- romandrà amb vosaltres per sempre. Hi ha necessitat de l'Esperit de Jesús perquè en el món no es pot trobar; és un Esperit que el món ni veu ni coneix, és aliè a les lògiques d'aquest món, als sistemes perversos que oprimeixen els homes i perpetuen la violència. Però l'Esperit de Jesús és també aliè a tants esperits que dominen el nostre cor i els nostres pensaments. Em refereixo a l'esperit d'indiferència, a l'esperit de l'amor nomes per nosaltres mateixos, a l'esperit d'orgull, d'enemistat, d'enveja, de falsedat, d'arrogància
L'Esperit torna per transformar el cor dels deixebles. A partir de la conversió del cor comença el canvi en el món. L'Evangeli és la primera flama que es posa sobre el cap dels deixebles i escalfa el seu cor. L'amor per Jesús és el començament de tota experiència religiosa cristiana. Jesús, a l'últim sopar, dirigint-se als seus deixebles, els diu: "Si m'estimeu, guardareu els meus manaments". És la primera vegada, en els Evangelis, que Jesús demana als seus deixebles que l'estimin. Fins ara havia demanat que estimessin al Pare, als pobres, als petits, que s'estimessin recíprocament. Ara, poc abans de morir, demana que l'estimin a Ell. És veritat que hi ha una demanda d'afecte, però l'amor a Jesús no acaba en ell, torna amb abundància cap a nosaltres. Diu Jesús: "Al qui m'estima, el meu Pare l'estimarà i jo també l'estimaré i em manifestaré a ell". Aquesta petita flama d'amor que l'Esperit posa en el cor de cadascú de nosaltres és la força interior que ens sosté en el camí de la vida i ens fa créixer a imatge de Jesucrist, el Senyor. És l'energia que regenera el món.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
