LA PREGÀRIA CADA DIA

Paraula de déu cada dia

XV del temps ordinari
XV del temps ordinari
Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Diumenge 12 de juliol

XV del temps ordinari
XV del temps ordinari


Primera Lectura

Isaïes 55,10-11

"Tal com la pluja i la neu
cauen del cel i no hi tornen,
sinó que amaren la terra i la fecunden,
i la fan germinar
fins que dóna llavor als sembradors
i pa per a aliment,
així serà la paraula que surt dels meus llavis:
no tornarà a mi infecunda.
Realitzarà el que jo volia,
complirà la missió que jo li havia confiat."

Salm responsorial

Salm 64 (65)

Antífona

Oh Déu, et lloem pel teu amor.

- Ets digne de lloança, Déu meu, a Sió:
ets digne que et complim les prometences.

- A tu, que escoltes les pregàries,
acuden tots els vivents.

- Les nostres culpes ens aclaparen,
però tu ens perdones les faltes.

- Feliç aquell que esculls i fas venir
perquè visqui en els teus atris.

- Ens saciarem dels béns de casa teva,
dels dons sagrats del teu temple.

- Amb prodigis de bondat ens respons,
Déu, salvador nostre;

- ets l’esperança de tota la terra
i dels mars més llunyans.

- Amb la teva força plantes les muntanyes,
cenyit de poder;

= apaivagues el bramul de la mar, †
el bramul de les onades
i els avalots dels pobles.

- Els qui viuen als extrems de la terra
s’esglaien de veure els teus prodigis;

- les portes de l’aurora i del crepuscle,
les omples de goig.

- Vetlles per la terra i la regues,
l’enriqueixes a mans plenes.

- El rierol de Déu desborda d’aigua:
així prepares els sembrats.

- Prepares la terra
amarant els seus solcs,

= desfent-ne els terrossos, †
ablanint-la amb els xàfecs
i beneint el que hi germina.

- Corones l’anyada amb l’abundor que cau del cel,
arreu on passes regalima l’abundància.

- Regalimen les pastures de l’estepa,
s’engalanen d’alegria els turons.

= Les prades es vesteixen de ramats, †
les valls es cobreixen de blat.
Tot crida de joia, tot canta.

Segona Lectura

Romans 8,18-23

Jo penso que els sofriments del món present no són res comparats amb la glòria que s'ha de revelar en nosaltres. Perquè l'univers creat espera amb impaciència que la glòria dels fills de Déu es reveli plenament: l'univers creat es troba sotmès al fracàs, no de grat, sinó perquè algú l'hi ha sotmès, però manté l'esperança que també ell serà alliberat de l'esclavatge de la corrupció i obtindrà la llibertat i la glòria dels fills de Déu. Sabem prou bé que fins ara tot l'univers creat gemega i sofreix dolors de part. I no solament ell; també nosaltres, que posseïm l'Esperit com a primícies del que vindrà, gemeguem dins nostre anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos sigui redimit.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Mateu 13,1-23

Aquell dia, Jesús va sortir de la casa i es va asseure vora el llac. Es reuní tanta gent entorn d'ell, que va haver de pujar en una barca i s'hi assegué. La gent es quedà vora l'aigua. Ell els va parlar llargament en paràboles. Deia:
-Un sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se les van menjar. Unes altres llavors van caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida van germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan sortí el sol, recremà les plantes, i es van assecar, perquè no tenien arrels. Unes altres llavors van caure enmig dels cards; els cards van créixer i les ofegaren. Però una part de les llavors va caure en terra bona i donà fruit: unes llavors van donar el cent, unes altres el seixanta, unes altres el trenta per u.
"Qui tingui orelles, que escolti.
(Mc 4,10-12; Lc 8,9-10)
Els deixebles s'acostaren i li van preguntar:
-Per què els parles en paràboles?
Ell els respongué:
-A vosaltres, us és donat de conèixer els misteris del Regne del cel, però no a ells. Perquè al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda. Per això els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen. Així es compleix en ells aquella profecia d'Isaïes que diu:
"Escoltareu, però no comprendreu;
mirareu, però no hi veureu.
S'ha fet insensible, el cor d'aquest poble,
s'han tapat les orelles,
han tancat els ulls,
no fos cas que els seus ulls hi veiessin,
les seves orelles hi sentissin,
el seu cor comprengués
i es convertissin.
I jo els guariria!
"Feliços, en canvi, els vostres ulls, perquè hi veuen, i les vostres orelles, perquè hi senten! En veritat us dic que molts profetes i justos van desitjar veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.
(Mc 4,13-20; Lc 8,11-15)
"Per tant, escolteu ara, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador. A tot aquell qui escolta la paraula del Regne però no la comprèn, ve el Maligne i li pren la llavor sembrada en el seu cor. Aquest és el de la llavor sembrada arran del camí. El de la llavor sembrada en un terreny rocós és el qui escolta la paraula i de seguida la rep amb alegria, però no té arrels dintre d'ell, és inconstant: tan bon punt la paraula li porta tribulacions o persecucions, sucumbeix tot seguit. El de la llavor sembrada enmig dels cards és el qui escolta la paraula, però les preocupacions d'aquest món i la seducció de les riqueses arriben a ofegar-la; per això no dóna fruit. El de la llavor sembrada en terra bona és el qui escolta la paraula i la comprèn; aquest dóna fruit, i arriba al cent, al seixanta o al trenta per u.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

Una multitud s'aplega al voltant de Jesús a la vora del llac, i com que és tan nombrosa es veu obligat a pujar a una barca. Des d'ella parla llargament a la gent. Mateu relata la primera de les set paràboles que constitueixen tota una secció del seu Evangeli. És la paràbola del sembrador. Jesús comença dient que el sembrador surt a sembrar i llença la llavor per tot arreu, per tot tipus de terreny, tot i que només una quarta part de la llavor escampada donarà fruit. I Jesús el remarcarà aquest punt. És evident una generositat sorprenent que no té en compte la llavor que es perdrà. El sembrador confia en tots el terrenys, també en aquells que són més un camí o un munt de pedres o un munt de cards que no pas una terra llaurada i ben adobada. El sembrador espera que fins i tot allà la llavor arrelarà.
És un relat que ens fa pensar en la urgència de la missió evangèlica que el Papa Francesc proposa. De la mateixa manera que Jesús fa "sortir" el sembrador, el Papa avui insta l'Església sencera a sortir a sembrar, a ser generosa en el sembrar a imitació de Jesús que escampa la llavor en tota mena de terrenys fins i tot en els més difícils, els perifèrics on el terreny és més rocós, més impermeable, més compacte, més descartat. Per a Jesús, que és "el" sembrador, exemple de tota sembra, tot el terreny és important: no n'hi ha cap part que no sigui digna de rebre la llavor, que no sigui digna d'atenció: cap ha de ser descartada, ni la més allunyada. La urgència de la missió ve de la necessitat que tothom té de l'Evangeli, sabent que altres sembradors escampen llavors de violència, de conflicte. En aquest passatge evangèlic hi ha una urgència missionera que desafia els deixebles actuals. Entre ells també hi som nosaltres.
Ho podem veure en la segona part de la paràbola. Els deixebles, probablement al vespre, quan ja han tornat a casa, demanen a Jesús que els expliqui el significat d'una paràbola tan sorprenent. Es produeix un moment d'intimitat entre els deixebles i Jesús: "A vosaltres, us és donat de conèixer els misteris del Regne del cel", els diu. I els explica el que al matí ha dit a la multitud. Aquelles paraules anaven dirigides també a ells. I és que també ells, certament, són cridats a ser sembradors: "Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres". Primer, però, han de ser oients d'aquesta paraula. Els deixebles, i nosaltres, formem part del terreny que el Senyor sembra generosament. Els terrenys dels quals parla la paràbola nosaltres els coneixem personalment. El nostre cor a vegades és dur com el sòl d'un camí, quan deixem lloc a la indiferència. En altres ocasions, els nostres costums són pedres que fan el terreny infructuós. I ¿quantes vegades no ens deixem aclaparar per les nostres preocupacions, que ofeguen la llavor que hem rebut i ha començat a créixer?
Però el Senyor surt cada dia per nosaltres i continua sembrant. La fidelitat en l'escolta ens fa partícips de la bona terra, la que continua donant fruit: "unes llavors van donar el cent, unes altres el seixanta, unes altres el trenta per u".

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.