Comparteix-Ho

XXIX del temps ordinari
XXIX del temps ordinari
Festa de sant Lluc, evangelista i autor dels Fets dels Apòstols. Segons la tradició va ser metge i pintor.


Primera Lectura

Isaïes 45,1.4-6

Això diu el Senyor a Cir, el seu ungit,
a qui ha donat la mà,
per sotmetre-li les nacions
i desarmar els reis,
per obrir davant d'ell les portes de les ciutats,
les portes que no es tancaran:
Per amor del meu servent, el poble de Jacob,
d'Israel, el meu elegit,
et crido pel teu nom.
T'he fet aquest honor, a tu que no em coneixes.
Jo sóc el Senyor, i no n'hi ha d'altre.
Fora de mi no hi ha cap Déu.
T'he fet prendre les armes, a tu que no em coneixes,
perquè tothom sàpiga, de llevant fins a ponent,
que fora de mi no hi ha ningú.
Jo sóc el Senyor, i no n'hi ha d'altre.

Salm responsorial

Salm 95 (96)

Antífona

Canteu al Senyor un càntic nou.

- Canteu al Senyor un càntic nou,
canteu al Senyor arreu de la terra,

- canteu al Senyor, beneïu el seu nom,
anuncieu de dia en dia que ens ha salvat.

- Conteu a les nacions la seva glòria,
conteu a tots els pobles els seus prodigis.

- És gran el Senyor i digne de tota lloança,
és més temible que tots els déus;

- perquè els déus dels pobles no són res,
però el Senyor ha fet el cel.

- Honor i majestat s’estan al davant d’ell,
poder i esplendor l’assisteixen al seu temple.

- Doneu al Senyor, famílies dels pobles,
doneu al Senyor glòria i poder,

- doneu al Senyor la glòria del seu nom,
entreu als seus atris portant-li ofrenes.

- Adoreu el Senyor: s’apareix la seva santedat.
Que tremoli davant d’ell tota la terra!

= Digueu a les nacions: «El Senyor és rei!» †
Sentencia amb rectitud les causes dels pobles.
El món es manté ferm, incommovible.

= El cel se n’alegra, la terra ho celebra, †
bramula el mar amb tot el que s’hi mou,
jubilen els camps amb tot el que s’hi troba.

= Criden de goig tots els arbres del bosc, †
en veure que ve el Senyor,
que ve a judicar la terra.

- Judicarà tot el món amb justícia,
tots els pobles amb la seva veritat.

Segona Lectura

1a Tesalonic. 1,1-5

Pau, Siles i Timoteu, a l'església dels tessalonicencs, que viu en Déu Pare i en Jesucrist, el Senyor. Us desitgem la gràcia i la pau.
Sempre donem gràcies a Déu per tots vosaltres i us tenim presents en les nostres pregàries. Contínuament recordem davant de Déu, el nostre Pare, la vostra fe activa, el vostre amor incansable i la vostra esperança constant en nostre Senyor Jesucrist. Sabem, germans estimats de Déu, que ell us ha escollit, perquè el nostre evangeli s'ha difós entre vosaltres no tan sols amb paraules, sinó també amb obres poderoses i tota la plenitud de l'Esperit Sant; i prou sabeu el que vam fer per vosaltres quan érem enmig vostre.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Mateu 22,15-21

Aleshores els fariseus van planejar la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora. I van enviar els seus deixebles i els partidaris d'Herodes a dir-li:
-Mestre, sabem que dius la veritat i que ensenyes realment el camí de Déu, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones. Digues-nos què et sembla: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar?
Jesús es va adonar de la seva malícia i els digué:
-Per què em poseu a prova, hipòcrites? Ensenyeu-me la moneda del tribut.
Ells li portaren un denari. Jesús els preguntà:
-De qui són aquesta imatge i aquesta inscripció?
Li responen:
-Del Cèsar.
Llavors els diu:
-Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

"¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar?", pregunten els fariseus, que volen posar Jesús a prova. Pot semblar a primera vista una pregunta que no tingui res a veure amb la nostra vida i amb el nostre temps. En realitat, però, l'Evangeli sempre ens parla, i ho fa també avui. L'Evangeli no és un llibre del passat, per desempolsegar de tant en tant o per llegir-hi una història piadosa que ve d'antic. L'Evangeli és Déu que em parla a mi, que ens parla a tots nosaltres avui. Jesús no cau en la trampa que li paren, transferint la qüestió del pla ideològic (la legitimitat de pagar el tribut) al pràctic. Demana que li mostrin la "moneda del tribut", la moneda corrent de Roma, usada en tot l'imperi. Jesús pregunta de qui és la imatge i la inscripció encunyats a la moneda. Li responen: "del Cèsar". I Jesús diu: "Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu".
La resposta desconcerta tots aquells que l'escolten. En qualsevol cas, ens hauríem de preguntar què és del César i què és de Déu. És clar per a tots que la moneda de Roma, sobre la qual hi ha inscrita "la imatge" de l'emperador, pertany al Cèsar. Aquesta, per tant, havia de ser restituïda al seu propietari. L'Evangeli no va més enllà en aquest camp. Però la pregunta clau, per a Jesús, és l'altra: què és de Déu? El terme "imatge", utilitzat per Jesús referint-se a la moneda, evoca sens dubte la frase bíblica situada precisament al principi de l'Escriptura: "Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu" (Gn 1,27).
Cada home, sense excepció, està marcat radicalment per una presència divina. No podem pas prescindir-ne, és més forta que el nostre pecat: la podem embrutar, la podem desfigurar però en cap cas eliminar. Cada home és una icona de Déu, creat a la seva imatge. Doncs bé, aquesta icona està lluny de ser retornada al Senyor. De fet, sovint és ofesa, humiliada. Desfigurant-nos a nosaltres mateixos o als altres, desfigurem la imatge de Déu: Jesús vol exhortar a aquells que l'escolten perquè retornin a Déu allò que li pertany: és a dir, tots els homes i totes les dones. Què és, doncs, de Déu? Tot ésser humà és de Déu. De fet, ho és tota la creació. És de Déu l'alè de vida que rebem i donem cada vegada que estimem, i que li retornarem el darrer dia. És de Déu l'amor que omple de bellesa el rostre de cada ésser humà i continua la seva acció creadora. És de Déu l'amistat que uneix els homes els uns amb els altres, la caritat que ell els confia perquè derrotin el mal. El cor, allò que és realment més nostre i més humà, és de Déu.
Restituir a Déu allò que li pertany significa, doncs, reconèixer que no som amos de nosaltres mateixos ni dels altres. I per tant, som sempre i només deutors: hem rebut molt, ho hem rebut tot, i ho hem de retornar multiplicat. Només donant als homes i oferint a Déu el que hem rebut, trobem el futur per a nosaltres i per als altres. Només l'amor no roba, no minva sinó que es multiplica, es conserva, es regenera. L'amor dóna el cent per u i la vida que no acaba.