XXV del temps ordinari Llegir més
XXV del temps ordinari
Primera Lectura
Saviesa 2,12.17-20
"Posem paranys al just; ens fa nosa. Està contra tot el que fem, ens retreu que faltem a la Llei, ens tira en cara les nostres accions com si fossin contràries a l'educació que vam rebre. Vegem si és veritat això que diu, comprovem quina serà la seva fi. Si el just és fill de Déu, Déu es posarà a favor d'ell i l'alliberarà dels seus adversaris. Ultratgem-lo i turmentem-lo sense miraments per veure si es manté serè; comprovem si suporta els mals. Condemnem-lo a una mort ignominiosa, perquè, a jutjar pel que diu, Déu intervindrà a favor d'ell."
Segona Lectura
Jaume 3,16-4,3
Perquè on hi ha gelosies i rivalitats hi ha desordre i tota mena de males accions. En canvi, la saviesa que ve de dalt, primer de tot és pura; després, pacífica, amable, dòcil, plena de misericòrdia i de bons fruits, sense parcialitat ni hipocresia. El fruit de la justícia és sembrat en esperit de pau pels qui treballen per la pau.
D'on vénen les lluites i les baralles que hi ha entre vosaltres? ¿No vénen dels desigs de plaer que fan la guerra en els membres del vostre cos? Desitgeu coses que no posseïu; arribeu a matar per allò que anheleu, però no ho podeu aconseguir; lluiteu i us baralleu. Ara bé, si no posseïu, és perquè no demaneu com cal; demaneu i no rebeu perquè ho feu amb malícia, amb la intenció de malgastar-ho tot en els plaers.
Lectura de l'Evangeli
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 9,30-37
Sortint d'allà, travessaven Galilea, però Jesús no volia que ho sabés ningú. Instruïa els seus deixebles i els deia:
-El Fill de l'home serà entregat en mans dels homes, i el mataran; però, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà.
Ells no entenien què volia dir, però tenien por de fer-li preguntes.
Arribaren a Cafarnaüm. Un cop a casa, els preguntà:
-Què discutíeu pel camí?
Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d'ells era el més important. Aleshores s'assegué, va cridar els Dotze i els va dir:
-Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots.
Llavors va agafar un infant, el posà enmig d'ells, el prengué en braços i els digué:
-Qui acull un d'aquests infants en nom meu, a mi m'acull, i qui m'acull a mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Homilia
«I sortint d'allí (Jesús i els seus deixebles) anaven caminant per Galilea». Aquestes paraules de l'Evangeli de Marc ens situen en el viatge que Jesús tot just acaba de començar des de Galilea fins a Jerusalem. El viatge que realitza el Senyor junt amb els seus deixebles és símbol del camí de la vida, de l'itinerari del propi creixement espiritual, i del camí que cada any litúrgic estem cridats a fer amb el Senyor, diumenge rere diumenge. En el decurs del camí, Jesús parla amb els deixebles. Però aquesta vegada no ho fa com a mestre, sinó més aviat com l'amic que obre el cor als seus més íntims amics. Jesús, que no és un heroi solitari, sent la necessitat de confiar als seus deixebles els pensaments més íntims que angoixen en aquell moment el seu cor. I els diu: «El Fill de l'home serà entregat en mans del homes i el mataran». És la segona vegada que els en parla. Amb tot, una vegada més, cap dels deixebles comprèn el cor i els pensaments de Jesús.
En arribar a casa, Jesús els pregunta què discutien pel camí. Però «ells callaren», diu l'evangelista. El silenci és signe de la vergonya que sentien pel que havien discutit. I van fer bé. La vergonya és el primer pas de la conversió, neix del reconeixement d'estar allunyats de Jesús i del seu Evangeli. El diumenge és el dia del perdó perquè podem acostar-nos una vegada més al Senyor que ens parla, que ens interpel·la, que ens permet prendre consciència de la nostra pobresa i del nostre pecat.
Escriu l'evangelista que Jesús «s'assegué i cridà els dotze» i va començar a explicar-los una vegada més l'Evangeli. Cada comunitat ha de reunir-se al voltant de l'Evangeli i escoltar el Senyor, per deixar-se corregir i estar disposats a rebre els sentiments i els pensaments de Jesús. «Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostres servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el servent de tots» (Mc 9,35), ens diu Jesús capgirant la lògica del món. El primer és el qui serveix, no el qui mana. I perquè comprenguin bé el que vol dir, pren un infant, l'abraça i el posa al mig del grup dels deixebles. És un centre no solament físic, sinó d'atenció, de preocupació, de cor. L'infant -els petits, els dèbils, els pobres- ha d'estar al centre de les preocupacions de les comunitats cristianes. I n'explica el perquè: «Qui acull un d'aquests infants en nom meu, a mi m'acull». En els petits, en els indefensos, en els dèbils, en els pobres, en els malalts, en aquells que la societat rebutja i allunya, hi és present no tan sols Jesús sinó el mateix Pare del cel.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
