Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Gènesi 2,18-25
Llavors el Senyor-Déu es digué: "No és bo que l'home estigui sol. Li faré una ajuda que li faci costat."
El Senyor-Déu va modelar amb terra tots els animals feréstecs i tots els ocells, i els va presentar a l'home, per veure quin nom els donaria: cada un dels animals havia de portar el nom que l'home li posés. L'home donà un nom a cada un dels animals domèstics i feréstecs i a cada un dels ocells; però no va trobar una ajuda que li fes costat.
Llavors el Senyor-Déu va fer caure l'home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una de les seves costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. De la costella que havia pres a l'home, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l'home.
L'home exclamà:
-Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn! El seu nom serà "dona", perquè ha estat presa de l'home. Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d'aquest moment formen una sola carn.
Tots dos, l'home i la seva dona, anaven nus, i no se n'avergonyien.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Dios se preocupa de hacer al hombre "una ayuda adecuada". En efecto, "no es bueno que el hombre esté solo". Esta afirmación de Dios puesta al comienzo de la vida humana encierra un gran secreto de sabiduría y de vida, que no se refiere solo al hombre, a la mujer y a su unión, sino a la humanidad entera. La comunión está en el origen y en el final de todo. Por ello no está bien que el hombre esté solo. El hombre -señala el autor bíblico- pasa revista a todos los animales, a los que pone nombre, pero no encuentra entre ellos ninguno que pueda llenar su vacío de amor, que "le corresponda". Y aquí Dios parece corregirse: no hay nada en la creación que pueda hacer verdaderamente feliz a Adán. Surge así la nueva empresa de Dios: la creación de la mujer, la verdadera compañía de hombre. O mejor dicho, la humanidad está en la dualidad hombre y mujer. Lo subrayan bien las palabras pronunciadas por el hombre nada más verla: "Esta vez sí que es hueso de mis huesos y carne de mi carne". Estas palabras indican que la diferencia entre el hombre y la mujer es consustancial al ser humano, y determina la entera dimensión de la existencia, lo cual se realiza tanto en la familia como en los pueblos y en toda la humanidad. Se indica una pertenencia recíproca, una comunión, una alianza que implica un compromiso. El pasaje sitúa aquí el origen de la familia, la primera respuesta a la soledad y al individualismo, pero la indicación vale para toda la humanidad, llamada a ser familia de pueblos.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
