Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Siràcida 35,1-15
Seguir la Llei de Déu val tant com presentar moltes ofrenes.
Obeir els manaments és com oferir un sacrifici de comunió.
Ser agraït és com una ofrena de flor de farina,
i fer almoina als pobres és com oferir un sacrifici de lloança.
Apartar-se del mal és agradable al Senyor,
apartar-se de la injustícia val tant com un sacrifici expiatori.
Però no et presentis davant el Senyor amb les mans buides,
ja que ell mateix ha prescrit tots aquests sacrificis.
L'ofrena del just és com una ofrena de greix damunt l'altar,
la seva olor agradable arriba fins a l'Altíssim.
El sacrifici que ofereix l'home just plau al Senyor,
i el Senyor no l'oblidarà mai.
Sigues generós quan donis glòria al Senyor
i no li escatimis les primícies del teu treball.
Presenta les ofrenes amb la cara alegre,
ofereix com a cosa santa el teu delme amb alegria.
Dóna a l'Altíssim segons el que ell t'ha donat;
fes-ho amb cor generós, en la mesura que puguis,
perquè el Senyor sap recompensar
i et tornarà set vegades el que li hauràs donat.
No provis de subornar Déu amb els teus presents, que no els acceptarà;
no comptis d'oferir un bé adquirit injustament,
perquè el Senyor és un jutge
per al qual el prestigi de les persones no compta.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ben Sirá, autor del libro del Eclesiástico, tras criticar (34,18-26) los sacrificios insinceros de muchos creyentes, les anima a unir el culto con la observancia de la Ley: "Observar la ley es hacer muchas ofrendas, guardar los mandamientos es hacer sacrificios de comunión" (v. 1). Es evidente que hay que practicar el culto, y se advierte de ello a los fieles: "No te presentes ante el Señor con las manos vacías... La ofrenda del justo honra el altar, su perfume sube hasta el Altísimo" (vv. 4-5). Hay que hacer la ofrenda con alegría, con entusiasmo, de buen grado, con un corazón misericordioso que derrama su amor también sobre los pobres. Ben Sirá advierte: "Hacer limosna es ofrecer sacrificios de alabanza" (v. 4). Y no solo eso, sino que el creyente debe alejarse de la injusticia y del abuso: "un sacrificio de expiación es apartarse de la injusticia" (v. 5). Esta atención del creyente por el culto, la observancia de la ley y la práctica del amor están bien presentes tanto en esta página del Sirácida como en las de los profetas de todo el Primer Testamento. Jesús no reniega nada de todo esto; al contrario, lo cumple cuando une el amor por Dios y el amor por el prójimo. En estos dos mandamientos -dice Jesús- se cumplen la Ley y los Profetas. Por eso aún hoy el verdadero culto que hay que presentar al Señor es observar la Palabra de Dios y socorrer a los pobres y a los débiles. Para Jesús, vivir con un corazón lleno de misericordia significa vivir de la misma manera que Dios, que es el misericordioso. El Señor, que "no hace acepción de personas" (v. 13) -como escribe Ben Sirá- da su amor a todos, pero con una preferencia: ante todo, escucha la oración del oprimido, del huérfano y de la viuda. Si el discípulo quiere estar en presencia de Dios debe vivir esta misma misericordia.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
