Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Esdres 1,1-6
L'any primer del regnat de Cir, rei de Pèrsia, el Senyor va decidir de complir el que havia anunciat per boca de Jeremies. Va moure el cor de Cir, rei de Pèrsia, a promulgar per tot el seu imperi, de viva veu i per escrit, aquest edicte:
"Això fa saber Cir, rei de Pèrsia: El Senyor, Déu del cel, que ha posat a les meves mans tots els reialmes de la terra, m'ha encomanat que li edifiqui un temple a Jerusalem, al país de Judà. Tots aquells de vosaltres que pertanyen al seu poble -que el seu Déu sigui amb ells!-, que tornin a Jerusalem, al país de Judà, a construir el temple del Senyor, Déu d'Israel, que habita a Jerusalem. I arreu on hi hagi gent d'aquest poble, que la població del lloc on resideixen els ajudi amb plata, or, provisions i bestiar, a més d'ofrenes voluntàries per al temple del Déu que fa estada a Jerusalem."
Aleshores els caps de llinatge de les tribus de Judà i de Benjamí, els sacerdots i els levites es disposaren a partir. Eren tots aquells a qui Déu havia mogut el cor perquè tornessin a Jerusalem a reconstruir el seu temple, el temple del Senyor. Tots els seus veïns els van ajudar donant-los objectes de plata, or, provisions, bestiar i molts altres béns, a més de les ofrenes voluntàries per al temple.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La palabra del Señor no se pronuncia en vano. Así lo afirma el inicio del libro de Esdras, en el que vemos que se cumple la palabra profética incluso a través de la obra de un rey extranjero, Ciro. En manos de Dios se convierte en el instrumento para liberar a su pueblo del exilio y que pueda volver a Jerusalén y reconstruir el templo. Este rey de los persas había conquistado Babilonia sometiendo al antiguo imperio, que era el responsable de la destrucción de Jerusalén y del templo, además de la deportación. Isaías ya había visto en él al enviado de Dios: "Esto dice el Señor a su Ungido Ciro, a quien he tomado de la diestra para someter a él a las naciones..." (Is 45,1). Por eso es presentado como el ungido, el mesías de Dios. El Señor no limita su acción a Israel, sino que la extiende a todos los pueblos. Dios guía la historia de toda la humanidad, no solo la del pueblo de Israel. Así pues, existe una única historia de salvación, e Israel forma parte de ella. La Palabra de Dios hace prodigios a través de quien quiere el Señor. La principal misión que Israel estaba llamado a realizar era reconstruir el templo de Jerusalén. El templo y la Torá, la enseñanza divina, eran el corazón del Israel posterior al exilio. En la casa de Dios cada uno personalmente y junto a la comunidad de hermanos puede dirigirse al Señor, invocar su misericordia y obtener su perdón. Aquella comunidad exiliada tenía una preocupación común por el templo. Cada uno ofrece objetos valiosos, porque la presencia de Dios es lo más valioso que un hombre puede tener.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
