Fiesta de los santos arcángeles Miguel, Gabriel y Rafael. La Iglesia etíope, una de las primeras de África, venera a san Miguel como su protector. Llegir més
Fiesta de los santos arcángeles Miguel, Gabriel y Rafael. La Iglesia etíope, una de las primeras de África, venera a san Miguel como su protector.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Apocalipsi 12,7-12
Aleshores va esclatar una batalla al cel: Miquel i els seus àngels combatien contra el drac. El drac també lluitava juntament amb els seus àngels, però no va poder guanyar, i perderen el lloc que ocupaven al cel. El gran drac, la serp antiga, l'anomenat diable i Satanàs, el qui enganya el món sencer, va ser llançat a la terra, i també els seus àngels hi foren llançats amb ell. Llavors vaig sentir al cel una veu forta que proclamava:
-Ara és l'hora de la salvació,
la força i el regnat del nostre Déu,
l'hora del poder del seu Messies,
perquè l'acusador dels nostres germans,
el qui els acusava nit i dia davant el nostre Déu,
ha estat expulsat.
Ells l'han vençut per la sang de l'Anyell
i pel testimoniatge del seu martiri,
ja que no van estimar tant la vida que els fes por la mort.
Per això, alegreu-vos-en, cel i tots els qui hi habiteu!
Ai de la terra i del mar,
perquè ha baixat cap a vosaltres el diable, ple de fúria,
sabent que el temps se li acaba!
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hoy la Iglesia recuerda a los santos arcángeles Miguel, Gabriel y Rafael y la lectura del libro del Apocalipsis nos ayuda a comprender la importancia que tienen en el plan de amor de Dios. Con un lenguaje figurado el Apocalipsis muestra una lucha contra el dragón que quiere eliminar a la mujer (la Iglesia) y a su Hijo. Pero el ángel Miguel junto a sus ángeles entabla una violentísima batalla contra el dragón (Satanás), lo derrota y lo echa desde el cielo hasta lo más hondo del infierno. En pocas líneas el autor da cinco definiciones del dragón: es "la Serpiente antigua", el "diablo" (el que divide), "Satanás", el "adversario", el "seductor" y, por último, el "acusador". El combate entre Miguel y Satanás, que ya estaba presente al inicio de la historia, se despliega en toda su extensión. Sin embargo, "gracias a la sangre del Cordero" el poder de Satanás es derrotado definitivamente y el mal deja de tener poder absoluto sobre el mundo. El grito de Jesús reverbera en el grito del cielo que oye Juan: "Ahora ya ha llegado la salvación, el poder y el reinado de nuestro Dios y la potestad de su Cristo". La comunidad cristiana, especialmente a través del testimonio de los mártires, participa en la obra redentora del Cordero. Los mártires, y con ellos todos los creyentes que dedican su vida al Evangelio, derrotan el poder de Satanás y salvan el mundo de la violencia. En los versículos siguientes se ve a Satanás que no se resigna y sigue con su batalla. La historia todavía es un campo de batalla donde sigue librándose sin tregua el duelo entre el dragón y la mujer, entre la descendencia de la serpiente -es decir, la humanidad pecadora- y la estirpe de la mujer. Es la lucha entre justos y fieles de la que habla el Génesis (Gn 3,15). El Apocalipsis invita a la esperanza: la eternidad gloriosa es de Dios y de sus elegidos. El recuerdo de los santos arcángeles nos llama a participar en esta lucha con las armas de la oración y del amor que ellos comunican. Cada uno de nosotros puede ser un "ángel" para la vida de los más pobres y el bien en este mundo.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
