XVIII del tiempo ordinario Llegir més
XVIII del tiempo ordinario
Primera Lectura
Èxode 16,2-4.12-15
En el desert tota la comunitat va murmurar contra Moisès i Aaron. Els israelites els deien:
-Tant de bo la mà del Senyor ens hagués fet morir al país d'Egipte, quan ens assèiem vora les olles de carn i menjàvem pa fins a saciar-nos! Ens heu fet sortir cap aquest desert perquè tot el poble mori de fam.
El Senyor va dir a Moisès:
-Jo us faré ploure pa des del cel. Que el poble surti cada dia a recollir la ració necessària per a aquell dia. Així els posaré a prova i veuré si obren o no d'acord amb això que els mano. -He sentit les murmuracions dels israelites. Vés a dir-los: "Al vespre menjareu carn, i al matí us saciareu de pa. Així sabreu que jo sóc el Senyor, el vostre Déu."
Aquell mateix vespre va arribar un vol de guatlles que cobrí el campament, i al matí, al voltant del campament, hi havia una capa de rosada. Quan s'esvaí la capa de rosada, damunt el desert va quedar-hi una capa granulada, fina com el gebre. Els israelites, en veure-ho, es deien l'un a l'altre: "Man hu?" (que vol dir: "Què és això?"), perquè no sabien què era. Moisès els va dir:
-Això és el pa que el Senyor us dóna per aliment.
Salm responsorial
Salm 77 (78)
Antífona
Senyor, cantarem totes les teves gestes.
? Escolta, poble, el meu ensenyament,
estigues atent a les meves paraules.
? Els meus llavis es valdran de paràboles,
aclariré enigmes del temps antic.
? El que vam sentir i aprendre,
allò que ens van contar els nostres pares,
? no ho amagarem als nostres fills,
i ells ho contaran als qui vindran després:
? són les gestes glorioses del Senyor,
el seu poder i els seus prodigis.
? Ell va establir un pacte amb Jacob,
va fixar una llei amb Israel.
? Ell va manar als nostres pares
que tot això ho ensenyessin als seus fills,
? perquè ho coneguessin els qui vindran
i els fills que naixeran després.
? Que s'alcin, doncs, i ho contin als seus fills,
perquè posin en Déu la confiança,
? perquè no oblidin mai més les seves obres
i guardin els seus manaments.
? Que els fills no es tornin com els seus pares,
gent indòcil i rebel,
? gent de cor inconstant,
d'esperit infidel a Déu.
? La gent d'Efraïm, bons arquers,
fugiren a l'hora del combat;
? no guardaren l'aliança de Déu,
es negaren a seguir la seva llei.
? Havien oblidat les seves gestes,
els prodigis que els havia mostrat.
? En terra d'Egipte, a la plana de Tanis,
obrà prodigis davant els seus pares:
? per obrir-los camí partí la mar,
aguantant les aigües com un dic;
? els guiava de dia amb un núvol,
de nit amb la resplendor del foc.
? Esberlà roques al desert,
com per donar-los les aigües profundes;
? va fer sortir rius de la roca,
com si hi aboqués les aigües abismals.
? Però ells continuaren ofenent-lo,
encarant-se en el desert contra l'Altíssim;
? en el seu cor van posar Déu a prova
reclamant-li un menjar que els agradés.
? Malparlaven de Déu i deien:
??Tindrà poder per a parar taula en ple desert?
? Quan donà un cop a la roca,
l'aigua rajà i van baixar torrents.
? Però, ?podrà donar-nos ara pa
i proveir de carn el seu poble??
= El Senyor els va sentir i s'indignà, †
el seu foc s'abrandà contra Jacob,
el seu rigor caigué sobre Israel,
? perquè no creien en Déu,
no confiaven que els podia salvar.
? Llavors va donar ordres als núvols
i obrí els batents del cel,
? i va ploure damunt d'ells l'aliment del mannà,
el do del seu blat celestial.
? Els homes van menjar el pa dels àngels,
les provisions abundants que els enviava.
? Després va allunyar el vent de llevant
i féu bufar el garbí amb el seu poder,
? i va ploure carn com núvols de pols,
tants ocells com grans de sorra hi ha a la mar.
? Els féu caure al bell mig del campament,
vora mateix de les tendes.
? En menjaren fins a saciar-se;
així va satisfer el seu desig.
= Però abans que aquell desig se'ls calmés, †
amb el menjar encara a la boca,
el rigor de Déu va caure damunt d'ells:
? va fer morir els més forts,
va abatre el jovent d'Israel.
? I, malgrat tot, encara van pecar,
no creien en els seus prodigis;
? per això amb un sospir posà fi als seus dies,
la seva vida s'acabà ràpidament.
? Quan els feria, ells el cercaven,
es convertien i tornaven a Déu.
? Es recordaven de Déu, la seva roca,
del Déu altíssim, el seu redemptor.
? Però no eren més que afalacs,
mentida davant d'ell a flor de llavis;
? els seus cors no eren constants,
eren cors infidels a l'aliança.
? Ell, que és tot misericòrdia,
els perdonava la culpa i no els destruïa,
? refrenava constantment el seu rigor,
no els mostrava tot el seu enuig;
? tenia present que eren mortals,
un alè que no torna quan se'n va.
? Quantes vegades es rebel?laren al desert!
Com el contristaven en plena solitud!
? Una vegada i una altra posaven Déu a prova,
entristien així el Sant d'Israel.
? No es recordaven de la seva mà,
del dia que els havia rescatat de l'opressió,
? quan obrà grans senyals a Egipte,
meravelles a la plana de Tanis:
? va convertir en sang canals i recs,
perquè els egipcis no poguessin beure;
? envià tàvecs que els consumien
i granotes que infestaven el país;
? abandonà les collites als insectes,
el fruit del seu treball a les llagostes;
? amb la pedregada els destrossà les vinyes,
i amb la calamarsa, els sicòmors;
? moria el bestiar, colpit per la pedra,
i els seus ramats eren víctimes dels llamps.
= Desencadenà encara el foc del seu rigor: †
indignació, càstig i desgràcies,
tot un estol d'àngels malèfics.
= Va donar lliure curs al seu enuig †
deixant que la mort els assaltés
i la pesta consumís les seves vides.
? Va colpir a Egipte tots els primogènits,
la flor de la fillada del poble de Cam.
? Tragué fora com un ramat el seu poble
i els va guiar com ovelles pel desert.
? Els guià segurs, sense res que els fes por,
i la mar va engolir els seus enemics.
? Els féu entrar al clos sagrat,
en aquella muntanya que el seu braç es conquerí.
= Davant d'ells expulsà els pobles nadius, †
els repartí per sorts l'heretat
i instal?là a casa d'aquells pobles les tribus d'Israel.
? Però posaren Déu a prova, es rebel?laren,
no van guardar l'aliança de l'Altíssim,
? el refusaren i el traïren igual que els seus pares,
desviant-se com sagetes mal tirades;
? l'irritaven en els recintes sagrats,
l'engelosien amb els seus ídols.
? Quan ho veié, Déu es va indignar
i repudià Israel completament;
? abandonà el temple de Siló,
el tabernacle del santuari d'Adam;
? i deixà captiva en mans dels opressors
la seva arca potent i gloriosa.
? Indignat contra la seva heretat,
abandonà el seu poble a mercè de l'espasa;
? el foc consumí tants homes joves
que les noies no tingueren cants de núvia;
? els sacerdots van caure a la guerra,
i les viudes no els pogueren plorar.
? Llavors el Senyor es desvetllà com si s'hagués adormit,
igual que un guerrer ensopit de massa vi:
? va ferir els darreres dels seus opressors,
que en portaren per sempre la vergonya.
? Deixà de banda la casa de Josep,
desestimà la tribu d'Efraïm.
? Va escollir la tribu de Judà,
la muntanya de Sió, que ell tant estima;
? hi construí el seu temple, ferm com el cel,
etern com la terra i els seus fonaments.
? Va escollir David, el seu servent,
el va treure d'entre pletes i ramades,
= el prengué de darrere les ovelles, †
perquè pasturés el seu poble de Jacob,
Israel, la seva heretat.
? Ell els pasturava amb cor irreprensible,
els guiava amb mà prudent.
Segona Lectura
Efesis 4,17.20-24
Us dic, doncs, i us demano pel Senyor que no visqueu més com viuen els pagans, que es guien per raonaments sense valor. Però vosaltres, no és pas això el que heu après del Crist, si és que realment heu escoltat el seu anunci i heu estat instruïts per ell. Així, doncs, segons la veritat que ve de Jesús, renuncieu al vostre comportament passat i despulleu-vos de l'home vell que es va destruint rere els desigs seductors; renoveu espiritualment el vostre interior i revestiu-vos de l'home nou, creat a imatge de Déu en la justícia i la santedat que neixen de la veritat.
Lectura de l'Evangeli
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 6,24-35
Així, doncs, quan la gent s'adonà que Jesús no era allí, ni tampoc els seus deixebles, van pujar a les barques i se n'anaren a Cafarnaüm a buscar Jesús.
Així que el trobaren a l'altra banda del llac, li van preguntar:
-Rabí, quan has arribat?
Jesús prengué la paraula i els digué:
-En veritat, en veritat us ho dic: vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats. Però no us heu d'afanyar tant per l'aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dóna vida eterna. I el Fill de l'home us donarà aquest aliment, perquè Déu, el Pare, l'ha marcat amb el seu segell.
Ells li preguntaren:
-Com hem d'actuar per a fer les obres de Déu?
Jesús els respongué:
-L'obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que ell ha enviat.
Li replicaren:
-I tu, quin senyal realitzes, perquè el vegem i et creguem? Què pots fer? Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l'Escriptura: Els donà pa del cel per aliment.
Llavors Jesús els respongué:
-En veritat, en veritat us ho dic: no és Moisès qui us ha donat el pa del cel; és el meu Pare qui us dóna l'autèntic pa del cel. El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món.
Ells li demanen:
-Senyor, dóna'ns sempre pa d'aquest.
Jesús els diu:
-Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Homilia
La página del Evangelio que hemos leído empieza con la gente que busca a Jesús. Y esta vez incluso cruzan el mar para alcanzarlo. Jesús percibe y comprende esta búsqueda, este deseo de acercarse a él.
Y, obedeciendo al Padre que quiere que se salven todos los hombres, sigue hablando con aquella gente para que comprendan lo que había hecho. Les anima a buscar el alimento verdadero para su vida: "Obrad, no por el alimento perecedero, sino por el alimento que permanece para vida eterna". Evidentemente, el alimento y el vestir son necesarios, y también el bienestar. Pero hay un más allá del que deben alimentarse. Ese más allá es el mismo Jesús y su Evangelio. La gente no lo entiende, porque no deja de pensar en el pan del día anterior. Para tenerlo está dispuesta a hacer algo más: "?Qué hemos de hacer para obrar las obras de Dios?". Pero Jesús no pide algo más. Él solo pide el corazón de la gente. La única obra es creer en él. Lo dirá más adelante: "La obra de Dios es que creáis en quien él ha enviado". La única obra que dura eternamente es la fe en él. No es aceptar una doctrina ni practicar normas rituales. La fe es un verdadero "trabajo" que, como todo trabajo, requiere decisión, dedicación, reflexión, pasión, continuidad, aplicación, esfuerzo y confianza en el Señor. Ese es el pan que dura. Y viene del cielo. Jesús lo aclara sin ambages: "Yo soy el pan de vida. El que venga a mí, no tendrá hambre". Aquellos oyentes comprendieron la referencia de Jesús al maná del desierto y también el sentido de aquel pan multiplicado para los cinco mil.
El pan es el mismo Jesús, a quien el Padre ha puesto a disposición de todos: todos pueden recibirlo gratuitamente y pueden también multiplicarlo para los demás.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.