Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 15,21-28
Jesús se'n va anar d'allí i es retirà a la regió de Tir i Sidó. Una dona cananea, que era d'aquell territori, vingué a trobar-lo i es posà a cridar:
-Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi! La meva filla està endimoniada i sofreix molt.
Jesús no li va tornar contesta. Els seus deixebles es van acostar i li demanaven:
-Fes-la marxar: no fa més que cridar darrere nostre.
Jesús els digué:
-Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes de la casa d'Israel.
Però la dona vingué a prosternar-se davant d'ell i li deia:
-Senyor, ajuda'm!
Jesús contestà:
-No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets.
Ella digué:
-És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos.
Llavors Jesús li respongué:
-Dona, és gran la teva fe. Que es faci tal com tu vols.
I des d'aquell mateix moment es posà bona la seva filla.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateo escribe que Jesús estaba en la región de Galilea y "se retiró" hacia la región de Tiro y de Sidón (el actual Líbano), antiguas ciudades fenicias, marineras y mercantiles, ricas y prósperas. Jesús va a aquella región seguramente para descansar un poco y tal vez para estar con los discípulos para adiestrarlos con más calma. Pero entonces aparece una mujer "cananea". El evangelista quiere subrayar que están fuera del territorio de Israel y que se presenta ante Jesús una mujer que creía pertenecer a los enemigos del pueblo elegido. Los cananeos, efectivamente, eran los antiguos habitantes de aquella región, y los judíos los habían derrotado y expulsado. Quizás no sea casual que la mujer lo llame "hijo de David". Evidentemente, la fama de Jesús se había extendido más allá de las fronteras nacionales. La mujer quiere que este hombre bueno cure a su hija "malamente endemoniada". Al inicio, Jesús parece irritado, pero ella insiste. Aquella mujer pagana osa resistir a Jesús, y hasta entabla una lucha con él. Se podría decir que su confianza en aquel profeta es más grande que la resistencia del mismo profeta. Por eso al final Jesús, con una expresión inusitada en los evangelios, le contesta: esta fe es "grande" y no pequeña. Jesús hizo el mismo elogio al centurión, y ambos eran paganos. Una vez más el Evangelio nos propone la esencialidad de la confianza en Dios que libra de la angustia de confiar solo en uno mismo y en los hombres. La fe de aquella mujer convence a Jesús para que realice la curación. Escribe el evangelista: "Entonces Jesús le respondió: "Mujer, grande es tu fe; que te suceda como deseas". Y desde aquel momento quedó curada su hija". Ante una fe como esta ni siquiera Dios puede resistirse.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
