Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 16,13-23
Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Filip, i preguntava als seus deixebles:
-Qui diu la gent que és el Fill de l'home?
Ells respongueren:
-Uns diuen que és Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, Jeremies o algun dels profetes.
Ell els pregunta:
-I vosaltres, qui dieu que sóc?
Simó Pere respongué:
-Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.
Llavors Jesús li va dir:
-Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho ha revelat ni la carn ni la sang, sinó el meu Pare del cel. I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la mort no la podran dominar. Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel.
Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.
Des d'aleshores Jesús començà a explicar als deixebles que calia que anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia.
Llavors Pere el prengué a part i es posà a renyar-lo:
-Déu te'n guard, Senyor! A tu això no et passarà.
Però Jesús es girà i digué a Pere:
-Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús pregunta a los discípulos qué dice la gente acerca de él. Sabía que había una intensa espera del Mesías, aunque era entendido como un hombre política y militarmente fuerte. Tenía que librar al pueblo de Israel de la esclavitud de los romanos. Se trataba en realidad de una espera totalmente ajena a la misión de Jesús, que buscaba la liberación de los hombres de la esclavitud del pecado y del mal. Sobre Jesús se decían cosas de lo más variado. Pero Jesús, tras haber oído aquellas respuestas, va directo al corazón de los discípulos: "Y vosotros ?quién decís que soy yo?". Jesús necesita que los discípulos estén en sintonía con él, que compartan su sentir, que conozcan su verdadera identidad. Pedro toma la palabra y, contestando por todos, confiesa su fe en él como Mesías. Y recibe de inmediato la bienaventuranza. Pedro, y con él todo el modesto grupo de discípulos, forma parte de aquellos "pequeños" a los que el Padre revela las cosas ocultas desde la creación del mundo. Y Simón, hombre como todos, hecho de "carne y sangre", con Jesús recibe una nueva vocación, una nueva tarea, un nuevo cometido: ser piedra, es decir, sostén para muchos, con el poder de atar nuevas amistades y de desatar las abundantes ataduras de esclavitud que impiden seguir el Evangelio. La respuesta que Pedro da en nombre de todos reconforta a Jesús, que les abre su corazón y les dice qué final le espera en Jerusalén: el Mesías no es un poderoso, sino un débil que será asesinado. Pedro no entiende lo que está diciendo Jesús; piensa que está desvariando. Movido por su instinto, y no por la fe que antes lo ha hecho hablar, quiere alejar a Jesús de su misión y del camino hacia Jerusalén. En realidad, es él quien tiene que recorrer todavía un largo trecho en el camino de la comprensión del Señor, al igual que cada uno de nosotros. Y Jesús le dice: "¡Quítate de mi vista, Satanás!", como si quisiera decirle que se pusiera a seguir de nuevo el Evangelio.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
