Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Èxode 16,1-5.9-15
Tota la comunitat dels israelites va partir d'Elim, i arribà al desert de Sín, entre Elim i el Sinaí, el dia quinze del segon mes després de la sortida d'Egipte. En el desert tota la comunitat va murmurar contra Moisès i Aaron. Els israelites els deien:
-Tant de bo la mà del Senyor ens hagués fet morir al país d'Egipte, quan ens assèiem vora les olles de carn i menjàvem pa fins a saciar-nos! Ens heu fet sortir cap aquest desert perquè tot el poble mori de fam.
El Senyor va dir a Moisès:
-Jo us faré ploure pa des del cel. Que el poble surti cada dia a recollir la ració necessària per a aquell dia. Així els posaré a prova i veuré si obren o no d'acord amb això que els mano. I el sisè dia, quan preparin la quantitat que s'han d'emportar, n'agafaran el doble del que recullen els altres dies.
Moisès va dir a Aaron:
-Digues a tota la comunitat dels israelites: "Acosteu-vos al Senyor. Ell ha sentit les vostres murmuracions."
I mentre Aaron parlava a tota la comunitat dels israelites, ells es van girar cap al desert i van veure la glòria del Senyor que s'apareixia en el núvol.
El Senyor digué a Moisès:
-He sentit les murmuracions dels israelites. Vés a dir-los: "Al vespre menjareu carn, i al matí us saciareu de pa. Així sabreu que jo sóc el Senyor, el vostre Déu."
Aquell mateix vespre va arribar un vol de guatlles que cobrí el campament, i al matí, al voltant del campament, hi havia una capa de rosada. Quan s'esvaí la capa de rosada, damunt el desert va quedar-hi una capa granulada, fina com el gebre. Els israelites, en veure-ho, es deien l'un a l'altre: "Man hu?" (que vol dir: "Què és això?"), perquè no sabien què era. Moisès els va dir:
-Això és el pa que el Senyor us dóna per aliment.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ens situem immediatament després del relat de la sortida d'Egipte, de la gran obra d'alliberament realitzada per Déu per la salvació del seu poble. En el passatge d'avui es descriu una situació incòmoda. Davant de les dificultats i els problemes, Israel "murmura". L'ús d'aquest verb és significatiu. Es troba en l'Antic Testament gairebé només en referència a la reacció d'Israel en el seu camí cap a la terra promesa. El verb indica una queixa junt amb la pretesa reclamació d'alguna cosa. L'actitud d'Israel no sembla ser considerada negativament en si mateixa, sinó en el fet que manifesta un judici de valor sobre el camí fet: Israel considera que l'èxode no és un camí cap a la vida, sinó cap a la mort ("Ens heu fet sortir cap aquest desert perquè tot el poble mori de fam.") Israel perd de vista allà on va; el desert, de ser considerat un lloc de pas, passa a ser vist com un lloc on s'arriba i es mor. En aquell moment neix la nostálgia d'Egipte: es vol tornar enrere, es prefereix l'esclavitud d'Egipte a la fatiga del viatge. La preocupació pels aliments i l'aigua, la por, l'esgotament, fan que Israel oblidi tot el que Déu ha fet per ell. En el desert, Israel no sap fer "memòria", se sent sol amb si mateix, més esclau que abans. El que recorda és només la seva esclavitud. La nostàlgia elimina la "memòria" de l'obra d'amor de Déu. La nostàlgia és diferent de la "memòria" que en recordar el passat ens ajuda a viure en el present vers al futur. En el seu judici de valor, Israel altera el sentit de la salvació realitzada per Déu, interpretant-la com a camí de mort. Quantes vegades la nostra lamentació i la nostra nostàlgia no provenen d'una fe feble i desmemoriada? Quantes vegades no prescindim de l'amor de Déu per nosaltres a causa de la fatiga, l'esgotament, la decepció, les preocupacions, la solitud? Però el Senyor no es deixa enganyar per les recriminacions d'Israel i sempre està disposat a intervenir perquè el que s'ha construït no es destrueixi.
Prayer is the heart of the life of the Community of Sant'Egidio and is its absolute priority. At the end of the day, every the Community of Sant'Egidio, large or small, gathers around the Lord to listen to his Word. The Word of God and the prayer are, in fact, the very basis of the whole life of the Community. The disciples cannot do other than remain at the feet of Jesus, as did Mary of Bethany, to receive his love and learn his ways (Phil. 2:5).
So every evening, when the Community returns to the feet of the Lord, it repeats the words of the anonymous disciple: " Lord, teach us how to pray". Jesus, Master of prayer, continues to answer: "When you pray, say: Abba, Father". It is not a simple exhortation, it is much more. With these words Jesus lets the disciples participate in his own relationship with the Father. Therefore in prayer, the fact of being children of the Father who is in heaven, comes before the words we may say. So praying is above all a way of being! That is to say we are children who turn with faith to the Father, certain that they will be heard.
Jesus teaches us to call God "Our Father". And not simply "Father" or "My Father". Disciples, even when they pray on their own, are never isolated nor they are orphans; they are always members of the Lord's family.
In praying together, beside the mystery of being children of God, there is also the mystery of brotherhood, as the Father of the Church said: "You cannot have God as father without having the church as mother". When praying together, the Holy Spirit assembles the disciples in the upper room together with Mary, the Lord's mother, so that they may direct their gaze towards the Lord's face and learn from Him the secret of his Heart.
The Communities of Sant'Egidio all over the world gather in the various places of prayer and lay before the Lord the hopes and the sufferings of the tired, exhausted crowds of which the Gospel speaks ( Mat. 9: 3-7 ), In these ancient crowds we can see the huge masses of the modern cities, the millions of refugees who continue to flee their countries, the poor, relegated to the very fringe of life and all those who are waiting for someone to take care of them. Praying together includes the cry, the invocation, the aspiration, the desire for peace, the healing and salvation of the men and women of this world. Prayer is never in vain; it rises ceaselessly to the Lord so that anguish is turned into hope, tears into joy, despair into happiness, and solitude into communion. May the Kingdom of God come soon among people!
For the sick, in memory of the dead, for peace
