Pregària amb els sants

Share On


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Èxode 16,1-5.9-15

Tota la comunitat dels israelites va partir d'Elim, i arribà al desert de Sín, entre Elim i el Sinaí, el dia quinze del segon mes després de la sortida d'Egipte. En el desert tota la comunitat va murmurar contra Moisès i Aaron. Els israelites els deien:
-Tant de bo la mà del Senyor ens hagués fet morir al país d'Egipte, quan ens assèiem vora les olles de carn i menjàvem pa fins a saciar-nos! Ens heu fet sortir cap aquest desert perquè tot el poble mori de fam.
El Senyor va dir a Moisès:
-Jo us faré ploure pa des del cel. Que el poble surti cada dia a recollir la ració necessària per a aquell dia. Així els posaré a prova i veuré si obren o no d'acord amb això que els mano. I el sisè dia, quan preparin la quantitat que s'han d'emportar, n'agafaran el doble del que recullen els altres dies.
Moisès va dir a Aaron:
-Digues a tota la comunitat dels israelites: "Acosteu-vos al Senyor. Ell ha sentit les vostres murmuracions."
I mentre Aaron parlava a tota la comunitat dels israelites, ells es van girar cap al desert i van veure la glòria del Senyor que s'apareixia en el núvol.
El Senyor digué a Moisès:
-He sentit les murmuracions dels israelites. Vés a dir-los: "Al vespre menjareu carn, i al matí us saciareu de pa. Així sabreu que jo sóc el Senyor, el vostre Déu."
Aquell mateix vespre va arribar un vol de guatlles que cobrí el campament, i al matí, al voltant del campament, hi havia una capa de rosada. Quan s'esvaí la capa de rosada, damunt el desert va quedar-hi una capa granulada, fina com el gebre. Els israelites, en veure-ho, es deien l'un a l'altre: "Man hu?" (que vol dir: "Què és això?"), perquè no sabien què era. Moisès els va dir:
-Això és el pa que el Senyor us dóna per aliment.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ens situem immediatament després del relat de la sortida d'Egipte, de la gran obra d'alliberament realitzada per Déu per la salvació del seu poble. En el passatge d'avui es descriu una situació incòmoda. Davant de les dificultats i els problemes, Israel "murmura". L'ús d'aquest verb és significatiu. Es troba en l'Antic Testament gairebé només en referència a la reacció d'Israel en el seu camí cap a la terra promesa. El verb indica una queixa junt amb la pretesa reclamació d'alguna cosa. L'actitud d'Israel no sembla ser considerada negativament en si mateixa, sinó en el fet que manifesta un judici de valor sobre el camí fet: Israel considera que l'èxode no és un camí cap a la vida, sinó cap a la mort ("Ens heu fet sortir cap aquest desert perquè tot el poble mori de fam.") Israel perd de vista allà on va; el desert, de ser considerat un lloc de pas, passa a ser vist com un lloc on s'arriba i es mor. En aquell moment neix la nostálgia d'Egipte: es vol tornar enrere, es prefereix l'esclavitud d'Egipte a la fatiga del viatge. La preocupació pels aliments i l'aigua, la por, l'esgotament, fan que Israel oblidi tot el que Déu ha fet per ell. En el desert, Israel no sap fer "memòria", se sent sol amb si mateix, més esclau que abans. El que recorda és només la seva esclavitud. La nostàlgia elimina la "memòria" de l'obra d'amor de Déu. La nostàlgia és diferent de la "memòria" que en recordar el passat ens ajuda a viure en el present vers al futur. En el seu judici de valor, Israel altera el sentit de la salvació realitzada per Déu, interpretant-la com a camí de mort. Quantes vegades la nostra lamentació i la nostra nostàlgia no provenen d'una fe feble i desmemoriada? Quantes vegades no prescindim de l'amor de Déu per nosaltres a causa de la fatiga, l'esgotament, la decepció, les preocupacions, la solitud? Però el Senyor no es deixa enganyar per les recriminacions d'Israel i sempre està disposat a intervenir perquè el que s'ha construït no es destrueixi.