Share On

XV del temps ordinari


Primera Lectura

Deuteronomi 30,10-14

perquè tu aleshores obeiràs el Senyor, el teu Déu, i guardaràs els seus manaments i els seus decrets, escrits en aquest llibre de la Llei, i perquè t'hauràs convertit al Senyor, el teu Déu, amb tot el cor i amb tota l'ànima.
"Aquesta Llei que avui et dono no és massa difícil per a tu, ni és fora del teu abast. No és pas al cel, que puguis dir: "Qui serà capaç de pujar-hi i portar-nos-la, per fer-nos-la conèixer i perquè la puguem complir?" Ni és tampoc a l'altra banda de mar, que puguis dir: "Qui serà capaç de travessar el mar i portar-nos-la, per fer-nos-la conèixer i perquè la puguem complir?" La paraula és molt a prop teu; la tens als llavis, la tens al cor, perquè puguis complir-la.

Salm responsorial

Salm 18 (19)

Antífona

La Paraula del Senyor és santa, dura per sempre.

- El cel parla de la glòria de Déu,
l’estelada anuncia el que han fet les seves mans.

- Els dies, l’un a l’altre es transmeten la paraula,
l’una a l’altra se la revelen les nits.

- Silenciosament, sense dir res,
sense que ningú els senti la veu,

- el seu anunci s’escampa a tota la terra,
arriba el seu llenguatge fins als límits del món.

= En el cel hi ha posat un pavelló per al sol, †
i el sol en surt com un espòs de la cambra,
radiant com un atleta que es llança a la cursa.

- Surt d’un extrem del cel i volta fins a l’altre:
res no s’escapa de la seva escalfor.

- És perfecta la llei del Senyor,
l’ànima hi descansa;

- és ferm el que el Senyor disposa,
dóna saviesa als senzills.

- Els preceptes del Senyor són dreturers,
omplen el cor de goig;

- els manaments del Senyor són transparents,
il•luminen els ulls.

- Venerar el Senyor és cosa santa,
dura per sempre;

- els determinis del Senyor són ben presos,
tots són justíssims.

- Són més desitjables que l’or fi,
més que l’or a mans plenes;

- són més dolços que la mel
regalimant de la bresca.

- El teu servent hi troba la claror,
és molt profitós d’observar-los.

- Però qui s’adona d’una falta involuntària?
Purifica’m del que em passa inadvertit.

- Preserva’m de l’orgull,
que no s’apoderi del teu servent.

- Així seré irreprensible,
i net d’una gran culpa.

= Que et complaguin les paraules dels meus llavis †
i es mantinguin davant teu els pensaments del meu cor,
Senyor, penyal meu, redemptor meu!

Segona Lectura

Colossencs 1,15-20

Ell és la imatge del Déu invisible,
engendrat abans de tota la creació,
ja que Déu ha creat per ell les coses,
tant les del cel com les de la terra,
tant les visibles com les invisibles,
trons i sobiranies,
potències i autoritats.
Tot ha estat creat per ell destinat a ell.
Ell existeix abans de tot,
i tot es manté unit gràcies a ell.
Ell és també el cap del cos, és l'Església.
Ell és l'origen,
el primogènit dels qui retornen'entre els morts,
perquè ell ha de ser en tot el primer.
Déu volgué que residís en ell la plenitud.
Déu volgué reconciliar-ho tot per ell
i destinar-ho a ell,
posant la pau en tot el que hi ha,
tant a la terra com al cel,
per la sang de la creu de Jesucrist.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Lluc 10,25-37

Llavors, un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta:
-Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?
Jesús li digué:
-Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?
Ell va respondre:
-Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.
Jesús li digué:
-Has respost bé: fes això i viuràs.
Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús:
-I qui són els altres que haig d'estimar?
Jesús va contestar dient:
-Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda.
"Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li:
"-Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més.
"Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?
Ell respongué:
-El qui el va tractar amb amor.
Llavors Jesús li digué:
-Vés, i tu fes igual.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

"Mestre, què haig de fer per posseir la vida eterna?". És una pregunta que també d'altres havien adreçat a Jesús, com el jove ric. Jesús li demana al Mestre de la Llei que obri les Escriptures per trobar-hi la resposta. I, en efecte, la troba citant els dos passatges del Deuteronomi i del Levític: "Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix". Però el Mestre de la Llei, com si volgués distanciar-se de les indicacions de la Paraula, planteja una objecció: "qui són els altres que haig d'estimar?" (v. 29). Jesús no li respon amb un discurs. Explica la paràbola del bon samarità començant amb aquelles paraules que hem escoltat tantes vegades: "Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort".
Les vores d'aquest camí, avui, s'han multiplicat en tots els països. I és elevat, molt elevat el nombre d'aquells que caminen pel cantó contrari al dels pobres, com van fer el sacerdot i el levita. Jesús va assenyalar precisament a aquests dos que es dedicaven al servei de Déu, per subratllar l'escàndol de la separació de l'amor de Déu de l'amor al proïsme. Quan un és pres de si mateix, només viu per a si mateix, i viu sense compassió pels altres. Tots sabem per experiència amb quina facilitat ens commovem per nosaltres mateixos i com ens n'és de difícil commoure'ns pels altres. El sacerdot i el levita no es van commoure i aquell home mig mort es va quedar sol.
Però afortunadament va passar un samarità. Quan va veure l'home mig mort se'n compadí, diu l'evangelista. La compassió de la que parla Jesús no és un sentiment inestable, d'aquells que arriben a tocar el cor peró després tot continua tal com estava. No, la compassió empeny el samarità a baixar del cavall, a apropar-se a aquell home mig mort, a fer-li una primera cura tot i no ser ell metge, a pujar-lo a la seva cavalcadura i a dur-lo a l'hostal. Moltes generacions cristianes han vist en aquell samarità que es va revoltar contra la indiferència del món, al mateix Jesús. Ell, diu moltes vegades l'Evangeli, va guarir tots aquells que necessitaven ser guarits, va tenir compassió de les multituds cansades, exhaustes, abandonades com ovelles sense pastor. Si Jesús, el Senyor, és el bon samarità, i nosaltres som els hostalers als quals són confiats els tants i tants homes mig morts, esgotats, ferits. Jesús ens confia aquells de qui ningú té cura. I cada dia ens repeteix: "Ocupa't d'ells".