news

"Si per vèncer la por al contagi s'agenollen les nostres esglésies". Article d'Andrea Riccardi a La Stampa

29 Febrer 2020

Andrea Riccardicoronavirus

Comparteix-Ho

El tancament de moltes esglésies al nord d'Itàlia, la suspensió de les misses, funerals només amb els familiars i mesures d'aquest tipus m'han deixat una certa amargor. No soc epidemiòleg, però estem realment davant de perills tan grans com per renunciar a la nostra vida religiosa comunitària?

Cal ser prudent, però potser ens hem deixat arrossegar pel gran protagonista del nostre temps: la "por". A més, les botigues, els supermercats i els bars (en part) segueixen oberts, i el bus i el metro funcionen, com és normal. Però les esglésies pràcticament s'han equiparat als teatres i als cinemes (que han estat obligats a tancar). Poden seguir obertes, però sense pregàries comunes. Quin perill representen les misses ferials, en què hi ha quatre ànimes, escampades per bancs d'edificis d'aforaments enormes? Hi ha menys perill que en un bar o al metro o en un supermercat. Només a la regió d'Emília s'han permès les misses ferials. És una forta indicació de por. Però també és l'expressió de la submissió de l'Església a les institucions civils.
Les esglésies no són només "aglomeracions" de risc, sinó també un lloc de l'esperit: un recurs en temps difícils, que suscita esperança, consola i recorda que no ens salvem sols. No vull evocar Carles Borromeu, que el 1576-77, quan hi va haver la pesta a Milà (epidèmia molt més greu que el coronavirus i que llavors es combatia amb les mans): el sant visitava els malalts, pregava amb el poble i va fer descalç una nombrosa processó per demanar la fi d'aquell assot. La pregària comuna a l'església, sens dubte, nodreix l'esperança i la solidaritat. Ja se sap que hi ha motivacions, fortes i espirituals, que ajuden a resistir a la malaltia, és una experiència comuna. El sociòleg americà Rodney Stark, escrivint sobre l'ascens del cristianisme els primers segles, destaca que va ser decisiu el comportament dels cristians en les epidèmies: no feien el mateix que els pagans, que fugien de les ciutats i esquivaven els altres. Ells, més aviat, motivats per la fe, es visitaven els uns als altres i s'ajudaven, pregaven junts i enterraven els morts. Tant és així que el seu índex de supervivència va ser més elevat que entre els pagans per l'assistència a consciència, tot i que sense medicaments, i pel vincle comunitari i social. Els temps canvien, però les recents mesures sobre el coronavirus semblen banalitzar l'espai de l'Església, revelant la mentalitat dels governants.

Davant de la "gran por", només parla el missatge de la política, única i incerta protagonista aquests dies. El silenci a les esglésies (tot i estar obertes) és d'alguna manera un buit en la societat: la lliure reunió en la pregària hauria donat un missatge molt diferent, sense descuidar la prudència i l'autocontrol. Xarxes socials, ràdio i televisió no substitueixen la lliure reunió. S'entén, doncs, per què l'arquebisbe de Torí, monsenyor Nosiglia, lamenta que a les ordenances de la regió del Piemont (de manera semblant a altres del nord d'Itàlia) "els serveis religiosos són considerats superflus i, per tant, no exempts de mesures restrictives". Sí, "superflus". Cal reflexionar-hi, perquè és producte d'una política que subsegueix a la por, tot i que de vegades exhibeix símbols religiosos. Amb tot, el símbol religiós per excel·lència és la comunitat reunida en pregària. Ni tan sols en temps de bombardejos i del pas del front durant la II Guerra Mundial (quan l'Església va ser l'ànima que va sostenir un poble) es van tancar les esglésies i es van suspendre les pregàries. Al contrari, el poble es reunia perquè confiava en la pregària, malgrat els perills de bombes i matances. Potser la col·laboració de l'autoritat eclesiàstica local amb la regional ha estat massa intensa com a subordinació a aquesta última. Així s'acaba banalitzant la presència i l'aportació de l'Església, que en realitat fa una aportació a la vida de les persones. Se celebren tristos funerals al cementiri, amb pocs familiars. El "silenci" i la soledat religiosa són un greuge enmig dels problemes. Intentem escoltar els sentiments del "poble de Déu": a Pàdua la família d'un jove de catorze anys, que va morir sobtadament, es va negar a fer el funeral privat i va aconseguir el permís de les autoritats per fer-lo a l'aire lliure i permetre que hi participessin molts joves.


[ Andrea Riccardi ]

Article del diari La Stampa

Traducció a càrrec de la redacció