Benvolgut director, en les últimes setmanes, tot i la persistència de la pandèmia de Covid 19, hem tornat de forma progressiva -amb les precaucions necessàries- a les activitats laborals i escolars. També han augmentat les relacions socials a partir de l'estiu, en llocs turístics i en totes les ciutats, de vegades amb preocupació per les tertúlies provocades. No obstant això, hi ha una gran categoria de ciutadans que encara estan en gran part exclosos d'aquest retorn a una "normalitat protegida": els ancians "institucionalitzats".
La Comunitat de Sant'Egidio, present des de fa anys amb membres i voluntaris en centenars de residències socials, sanitàries i de benestar social, considera que les "noves pautes" de l'Istituto Superiore di Sanità són molt restrictives per a les visites de familiars i amics a les institucions residencials. La iniciativa podria haver estat un pas positiu cap a la reintegració de la gent gran en les relacions socials de la societat. En realitat, no ha estat així. Les persones majors de 65 anys han patit restriccions molt severes en les relacions socials durant el confinament i fins a la data, amb greus conseqüències psicològiques i de salut. Encara avui, les directrius expressen una política de protecció extremadament restrictiva pel que fa a les relacions interpersonals, que pot fins i tot constituir una violació dels drets individuals. Es comprenen fàcilment les restriccions aplicades als infectats i, per tant, subjectes a quarantena. Però sembla més qüestionable implementar-les per als que haurien d'estar protegits i no són portadors de cap infecció. En alguns casos, s'imposen mesures restrictives no molt allunyades de les que s'utilitzen en un règim penitenciari.
Només cal observar com no es defensa el dret a rebre visites. Tot queda a criteri del gerent de l'estructura. Les visites sovint queden reservades per a casos excepcionals, a banda de la limitació a un sol familiar per visitant i un màxim de 30 minuts. Més que una política restrictiva, creiem que és necessari tot el contrari. És a dir, fomentar més relacions entre els residents i el món exterior, amb les precaucions necessàries. Cal, també, permetre visites de familiars, amics i voluntaris, donada la gran quantitat de persones soles entre els residents.
Les restriccions aplicades no garanteixen una protecció efectiva per als més vulnerables, alhora que s'estableixen les relacions personals com un factor de protecció indispensable per a la salut física, mental i psicològica de cada individu. Per descomptat, és absolutament necessari evitar nous brots de Covid-19 a les residències, com lamentablement va passar de manera dramàtica en els primers mesos de la pandèmia. No obstant això, convé recordar que la gran majoria de les infeccions en aquestes estructures no es van produir per la relació amb familiars o altres visitants, (que van ser els primers a informar del que estava succeint), sinó per l'incompliment de les normes de prevenció de les mateixes residències. De fet, seria necessari realitzar controls més rigorosos sobre el personal sanitari. Aquest, per desgràcia i tot i l'heroisme d'alguns dels treballadors, es veu involucrat en moltes ocasions en la cadena d'infeccions i en les polítiques implementades per la gestió d'aquestes estructures.
La dificultat fàctica o la impossibilitat d'escoltar els residents, denunciada per molts (sovint per familiars), tampoc ha estat objecte d'atenció dins de les pautes establertes per l'Istituto Superiore di Sanità. Quan no sigui possible una trobada presencial, cal indicar al menys figures de referència que garanteixin la informació i les relacions, fins i tot amb videotrucades i mitjans informàtics, eines que d'altra banda són molt poc comunes en aquestes institucions.
Fins i tot observem problemes greus en referència a la protecció de la salut dels residents. Per exemple, el document desaconsella acudir a visites d'especialistes sense proposar alternatives: és una disposició que limita efectivament el dret al tractament, tenint en compte que es tracta de persones amb patologies greus o cròniques que necessiten un seguiment adequat. I fins i tot el suggeriment als metges de família de recórrer a la telemedicina (molt poc estesa en les residències d’ancians) en lloc de les visites presencials (que d'altra banda no seria impossible de garantir), probablement conduirà a una reducció de la protecció de la salut. Els ancians, fins i tot els "institucionalitzats", no poden convertir-se en ciutadans de segona categoria, sinó al contrari. En estricte compliment dels procediments de prevenció, ells han de ser els primers en gaudir de l'atenció de les institucions i la societat italianes. No separem el destí dels més joves del dels grans! La societat necessita ponts i no murs.
Marco Impagliazzo
President de la Comunitat de Sant'Egidio
Traducció de la redacció.
Font: Corriere de la Sera
