Article d'Andrea Riccardi a Famiglia Cristiana: la insensata execució de Lisa Montgomery als Estats Units
L'ús de la pena de mort és l'indicador d'una societat plena de ràbia. Cal tornar a començar pel respecte de la vida
La Lisa Montgomery, de 54, va ser assassinada el 13 de gener mitjançant l'injecció letal a l'Estat nord-americà d'Indiana. És un cas de "justícia federal" en què el president Trump hauria pogut concedir una mesura de gràcia. No ho va fer. El crim que havia comès Montgomery va ser esfereïdor. El 2004, de visita a una dona embarassada de 24 anys, va començar a desvariar dient que li havia tret la filla. La va matar i, amb un ganivet de cuina, volia recuperar-la. Per sort per a la petita, que estava al vuitè mes, es va salvar. Es diu Victoria, té setze anys i ha crescut amb el pare. La Lisa Montgomery va ser arrestada i el 2007 va ser condemnada a mort. Les apel·lacions van confirmar la pena, però els presidents Bush i Obana van aplicar una moratòria. D'altra banda, en quasi setanta anys, des de 1953, la justícia federal no havia executat cap dona. El crim és terrible però en el cas de Montgomery van sortir a la llum greus problemes psíquics. Era una persona malalta en el moment de cometre el crim, el seu padrastre havia abusat d'ella a la seva infantesa, era una nena abandonada, la mare la va encaminar cap a la prostitució i havia estat violada per un grup d'homes. Malgrat tot, per ordre de Trump la moratòria federal de les execucions (la pena de mort s'aplica a 29 dels 50 estats nord-americans) es va suspendre el 29 de juliol. La Lisa va anar cap a la mort. Van ser inútils les peticions i els informes psiquiàtrics: hi havia una ferma voluntat de matar-la. Per què? Quina necessitat hi havia de més morts després de les que es van produir al Capitoli? I després dels milers de morts per la pandèmia de covid-19? El condemnat a mort és el boc expiatori d'una societat que està demostrant la seva ràbia, als Estats Units i a altres llocs. És un autèntic abús que sobrepassa el límit infranquejable del respecte per la vida humana. A Fratelli tutti, el papa Francesc situa la pena de mort al costat de la guerra, per condemnar-les ambdues: la pena de mort és inadmissible. La vida de l'home i de la dona no són un bé del que puguin disposar les institucions. Això és vàlid arreu, però sobretot als països democràtics i de tradició cristiana i evangèlica. El valor de la vida és decisiu si violem construir una societat una mica més humana després dels dolors i les morts de quasi un any de pandèmia. Sí, cal obrir un temps nou que tingui el seu "any zero" precisament en aquest 2021. Em ve al cap el diluvi bíblic, del qual en surten Noè i els seus, amb qui Déu estableix una aliança simbolitzada en l'arc de sant Martí. Segons el Gènesi, trobem el cor de l'aliança en una afirmació: Jo demanaré comptes de la vostra sang, de les vostres vides, a tots els animals. També als homes, a qualsevol qui en mati un altre, li demanaré comptes d’aquella vida (9,5). L'home no pot vessar la sang de l'home. Més aviat, està cridat a retre compte de la vida dels altres. És alhora un límit que imposa el respecte de la vida i una invitació a la "fraternitat", si volem que el món sigui menys infeliç. Sí, infeliç com els que desitgen la mort dels altres, encara que estiguin condemnats. Són veritables sacrificis humans per satisfer les pors i les ràbies, per atemorir els altres, per retre culte a la violència i a les armes. Un estat democràtic no pot rebaixar-se a ser el braç executor d'un crim. Un moment històric com aquest exigeix una altra cosa: comprensió, fraternitat, i no odi ni protagonisme.
