«Pensem-hi: el Mediterrani s'ha convertit en el cementiri més gran d'Europa». Són paraules de Francesc del passat 13 de juny, una setmana abans del Dia Mundial dels Refugiats. Per commemorar aquesta efemèride la Comunitat de Sant’Egidio impulsa la pregària "Morir d'esperança" en record dels migrants que perden la vida intentant arribar a Europa. Des de 1990 són més de 59.000 persones, entre morts i desapareguts. Un recompte dramàtic que s'ha agreujat encara més l'últim any: des de juny del 2020 fins avui ja han mort 4.071 persones al Mediterrani o per les vies terrestres, com la terrible "ruta balcànica". És un dur balanç que no es pot tractar, com succeeix sovint, com una estadística més. Aquesta tragèdia de la humanitat ha de fer reflexionar per provocar una reacció davant de la "globalització de la indiferència" que Francesc va evocar en el seu primer viatge fora del Vaticà, a Lampedusa, el juliol de 2013.
El tema de les migracions ha d'evitar instrumentalitzacions i s'ha de tractar, amb realisme, com allò que és: no tant un problema sinó un recurs. A Europa estem veient una recuperació gràcies a la campanya de vacunació i a l'assignació d'ingents fons econòmics. Si ens hi fixem bé en el nostre país, cal destacar que una immigració adequada i regular pot contribuir a la recuperació, ja que pot quadrar, tal com ensenya una llei fonamental de l'economia, la necessitat de les empreses i de les famílies italianes –la demanda– amb l'oferta que representen els que emigren buscant un treball i un futur.
Parlant de migracions, el primer problema és constatar que Itàlia s'ha convertit en un país d'emigració. En l'últim decenni, els italians que marxen a treballar i a viure a l'estranger han augmentat constantment. El 2020 el nombre d'immigrants és igual al d'emigrants, la qual cosa agreuja l'hivern demogràfic en què està instal·lada Itàlia. D'aquí a pocs anys, el 2036, «estarem en plena "tempesta demogràfica", amb el màxim nombre de treballadors que marxen (els fills del baby boom) i el mínim nombre de potencials treballadors que entren», ha escrit Dalla Zuanna. La immigració no pot considerar-se la solució a la crisi demogràfica o als problemes del mercat laboral, però si es controla bé, pot contribuir, juntament amb altres factors, a redreçar la direcció i a garantir que es manté el nivell econòmic de l'estat del benestar.
Això és el que demanen alguns sectors productius per mantenir la recuperació econòmica. A les portes d'un estiu de recuperació, el sector hoteler i de restauració ha alertat sobre la dificultat de trobar personal per atendre els turistes després que finalment s'ha permès la seva activitat. A Itàlia, que segons l'ISTAT ha perdut quasi un milió de llocs de treball a causa de la pandèmia, sobretot al sector turístic, hi ha una gran bossa d'oferta de treball sense sortida.
Un altre sector per al qual urgeix trobar solucions és l'agrícola, com ha denunciat l'associació agrícola Coldiretti. Al camp hi falten 50.000 treballadors, sobretot a causa de la finalització dels permisos de treball dels immigrants. Un altre sector que travessa greus problemes és el de la sanitat, a causa de la manca d'infermers. A Itàlia el seu nombre és clarament inferior a la mitjana europea. Segons la Federació nacional de col·legis d'infermeria, al nostre país hi falten 63.000 infermers. I els que en paguen les conseqüències són bàsicament les famílies: moltes persones amb discapacitats i altres patologies, que fins ara rebien assistència a casa, han vist com es reduïda l'assistència a domicili. Tot i això, els diplomats en infermeria de països com l'Argentina o el Perú, amb centres de formació d'infermeria d'altíssim nivell, han d'esperar molt de temps perquè els homologuin els seus títols. Cal agilitzar i simplificar els tràmits per respondre al que és un objectiu estratègic del Pla Nacional de Recuperació i Resiliència: potenciar l'assistència a domicili.
Tenint en compte el passat Consell Europeu dedicat a la immigració, Sant'Egidio ha formulat algunes propostes per fer front a aquest tema decisiu per al futur del nostre continent. En primer lloc, és urgent reactivar les quotes d'entrada per fomentar l'ocupació en aquells sectors que més problemes tenen per satisfer les seves necessitats de treballadores especialitzats o no. En segon lloc, cal reintroduir a la llei italiana el patrocini privat, que permetria que ONG acreditades, empreses i famílies fessin ofertes a treballadors per venir a Itàlia, tal com va passar entre 1998 i 2002. La tercera proposta consisteix a ampliar els corredors humanitaris, una bona pràctica que des de 2016 ha permès que arribin de manera segura 3000 refugiats al nostre país, i 700 a França, Bèlgica, Andorra i San Marino. Aquesta iniciativa ecumènica, impulsada per Sant'Egidio, la Conferència Episcopal Italiana i les esglésies evangèliques, revela que es pot lluitar contra les cadenes de la immigració il·legal. Són una bona pràctica que combina acollida i integració. L'experiència dels corredors humanitaris és una resposta al somni d'una Europa en què democràcia, drets humans i solidaritat siguin fonaments de la seva construcció. És humanament just i econòmicament convenient.
Marco Impagliazzo
