"S'ha obert l'abisme de les armes a Ucraïna: el nostre rebuig a la guerra es fa pregària". Paraules d'Andrea Riccardi a la vetlla de pregària per la pau a Ucraïna

Ap 9,1-12

Estimats germans i germanes,

Ahir a la nit va sonar la trompeta i l'àngel va obrir amb la clau el pou de l'abisme. En va sortir una fumarada, com la de les armes o els míssils, però també com la de la desinformació en temps de guerra. De la fumarada en surten llagostes que turmenten els homes. Semblen cavalls de guerra, tenen dents de lleó, cuirasses d'acer com tancs o instruments de guerra. Els guia l'àngel de l'abisme, 'perdició' en hebreu, 'extermini' en grec. 

Sí, ahir a la nit es va obrir l'abisme de les armes, dels combats a Ucraïna. Sentim un gran desànim. Aquesta guerra recau sobre un poble gran i inerme. Crec que és la guerra més gran sobre territori europeu des de 1945, al menys pel que fa a les dimensions del país en què es produeix i perquè un dels seus protagonistes és una superpotència. Fins ahir a la nit, érem lliures de demanar la pau. Tenia raó un papa, Pius XII, a les portes de la guerra, quan deia: "Amb la pau no es perd res.  Amb la guerra es pot perdre tot. Que els homes tornin a entendre's. Que tornin a negociar". Avui, amb la guerra, som esclaus d'un destí en mans de molt pocs, i també en mans de l'atzar. Com deia Joan Pau II, la guerra és una aventura sense retorn. No se sap on va i posa en marxa mecanismes que poden tornar-se incontrolables.

Sentim un gran dolor. En primer lloc, pels que pateixen, fugen o han caigut, pels joves que veuen perillar la seva vida. Per les nostres germanes, els nostres germans, els nostres pobres d'Ucraïna. I també per una pau malaguanyada. Era la pau que van somiar als combats de la Segona Guerra Mundial, als camps de concentració alemanys, als gulags abans i després de 1945. Quanta gent va somiar la pau! I amb quant de patiment! El 1989, quan va caure el mur de Berlín, semblava que havia arribat el moment en què la gran pau ocuparia el lloc de la guerra freda. Havia de començar un segle de pau. Al menys a Europa, on s'havia dut a terme una part important de la Segona Guerra Mundial; on, a les planures poloneses, bielorusses i ucraïneses van ser exterminats un gran nombre de jueus; on van morir molts civils innocents per culpa de la fam i de la violència; on molts soldats es van matar entre ells. 

No hem sigut capaços de construir la pau. Sobretot –i ho hem dit moltes vegades– s'ha tornat a considerar la guerra com una eina vàlida per resoldre els conflictes. Vèiem arribar el perill de lluny, perquè –una rere l'altra– anaven caient les resistències a la guerra i es normalitzava l'ús de les armes. La cursa d'armaments ha seguit avançant. El llenguatge entre governs s'ha tornat agressiu. Ha crescut el nacionalisme, que a cada país té característiques diferents, però que sempre fa pensar que l'altre és un usurpador i jo una víctima. S'ha intentat aconseguir l'interès propi i no la pau de tothom. I hem perdut!

Hem vist que homes i dones petits, que ocupen càrrecs de responsabilitat, són incapaços de pensar de manera global, de negociar, de salvar la pau. No hem après de la història de dolor, i hem creat un món vell, com el passat. És molt perillós.

Després de més de mig segle d'ecumenisme, els cristians –no només a Ucraïna, sinó arreu– estan dividits, i per això són irrellevants. Ja a la Primera Guerra Mundial, els pares de l'ecumenisme van veure que la divisió dels cristians afavoria la guerra, i per això van fer esforços per la unitat. Atenàgores de Constantinoble, que va créixer al territori ensangonat dels Balcans de principis de segle, deia: “Esglésies germanes, pobles germans”. Però un ecumenisme de saló, ignorant que el problema és la història i la pau, i no les cortesies eclesiàstiques o les visites entre cosins, va ser motiu d'escarni per als nacionalismes. El cos de Crist està ferit per una guerra entre pobles germans, que van néixer del baptisme al riu Dnièper de Kíev. Després de cismes eclesiàstics, va arribar la guerra entre germans. La guerra és un fratricidi. També ho és aquesta. 

Cap Església europea pot dir que sigui aliena a la responsabilitat de la pau: a què jugàvem, quan vèiem el cel amenaçador de guerra? L'Església no ha de jugar, sinó que ha de fer realitat la profecia de la pau, com aquells que van rebre el segell i van guanyar la guerra, pagant amb la generositat i la vida. 

Aquesta, per als cristians, per als governs, per al rus i per a l'ucraïnès, és l'hora del dol: per motius diferents, per responsabilitats diferents, però un únic dol. Hem de resignar-nos a la guerra? No, no ho farem, perquè ve de l'abisme del mal, perquè turmenta els homes i les dones. En aquests moments d'impotència, el nostre rebuig a la guerra es fa pregària a aquell que es riu dels poderosos de la terra, que s'asseu al tron de la història; es fa pregària per demanar que s'acabi aquesta guerra. La invocació és la protesta dels pobres ucraïnesos. Alguns fugen de les ciutats. Altres es tanquen a casa. Potser queden alguns ancians que encara recorden la Segona Guerra Mundial. Els infants no haurien d'haver viscut mai aquesta experiència. La guerra no només és immoral, sinó que és diabòlica.

El gran fresc de l'Apocalipsi ens diu que la guerra té un límit: cinc mesos. Que s'escurci el temps de la guerra! Senyor, et preguem que ens escoltis. Amb fe i insistència, et preguem pels nostres germans i germanes, pels pobres, per tothom.

Aquests dies, davant de la icona de la Mare de Déu, davant del Senyor, rei de la història, volem elevar la nostra pobra invocació, com a mostra de confiança en aquell que protegeix la pau, en aquell que és la saviesa en un món d'insensats, en aquell que mira els petits, els infants, els  pobres, els ancians, que pateixen la guerra.

Senyor, escolta'ns!