La dignitat d'un país que coneix el patiment
Els russos pensaven que els rebrien com a alliberadors, però han esborrat les divisions que hi havia al país
La solidaritat i la simpatia pels ucraïnesos han estat espontànies. M'han impressionat molt les dones ucraïneses al país o a l'estranger. Són filles d'un poble que sap què és el patiment, com diu la Bíblia.
Si per entendre la increïble política de Putin cal posar-se al cap i a la història dels russos, també per entendre la tenacitat dels ucraïnesos cal mirar la seva història. Rússia, tot i que està al costat d'Ucraïna, no ho ha entès.
Els russos pensaven que serien rebuts com a alliberadors per una part de la població, i en realitat han unit els ucraïnesos, posant el segell final al país. L'agressió putiniana ha esborrat les divisions ucraïneses dels últims trenta anys, que estaven trencant el país.
Hi ha pobles que coneixen el patiment, perquè està escrit en els seus cromosomes. Fixem-nos només en el terrible segle XX ucraïnès. La guerra civil, després de la revolució bolxevic; després la guerra entre 1918 i 1921 entre soviètics i Ucraïna, que aspirava a la independència; els anys vint, caracteritzats pels pogroms antisemites, per la violència soviètica contra els independentistes i els burgesos, amb milers de morts, i finalment la fam per la col·lectivització de les terres. El 1932, l'escassetat va ofegar Ucraïna amb la nova política econòmica. Hi va haver quatre milions de morts. Els viatgers parlen d'escenes tremendes, fins i tot de canibalisme. Stalin es va negar a ajudar-los. Es tracta de l'Holodomor (combinació de dues paraules ucraïneses: fam i assassinat), considerat un genocidi.
La II Guerra Mundial va ser molt dura. El 1941 Hitler va envair la Ucraïna soviètica. Més de 30.000 jueus van ser exterminats al barranc de Babi Iar de Kíiv. En total, 1.600.000 jueus ucraïnesos van ser assassinats, sense comptar els que es van refugiar als boscos i que van ser atacats per la resistència polonesa o per grups insurgents ucraïnesos. Els ucraïnesos es van veure obligats a fer treballs forçats pels nazis. Després de la reconquesta soviètica, el balanç va ser desastrós: entre 3 i 5 milions de morts, 770 ciutats i 18.000 pobles destruïts.
Un cop acabada la guerra, la situació va millorar, però sempre sota el dur control soviètic, molt dur amb la identitat nacional. És un poble “expert en patiment”. Això explica la seva resistència i dignitat. El coratge i la motivació ucraïnesa del poble contrasten amb la desmotivació de les forces russes.
La simpatia pels ucraïnesos atacats ha estat espontània. El model putinià, vinculat al populisme, no ens agrada i té una atracció antidemocràtica. Això s'explica, entre altres raons, pel fet que no abunden les democràcies al món, que semblen fràgils. Això no vol dir ser hostil amb el poble rus i la seva gran cultura. Immediatament després de la simpatia per l'agredit, cal pensar amb lucidesa. Pensar no és neutral, com els suïssos a la II Guerra Mundial, quan deien: “El vaixell està ple”, com sap Liliana Segre, que va ser expulsada a la frontera. Però és una cosa que correspon a aquells que no estan en el conflicte, com els europeus. En l'escenari de la Ucraïna devastada, sorgeix el problema de la pau: com garantir-la aviat als ucraïnesos? D'altra banda, la pau a Europa ha d'impedir una guerra total, de la qual es parla a la lleugera.
I mentrestant, la guerra continua, amb el seu turment de vides humanes i fets terribles. El fil de les negociacions és cada vegada més prim, i fins i tot han substituït la reunió pel diàleg virtual. Quant de temps ha de passar perquè la raó torni, perquè l'agressió cessi abans que es trobi un camí per negociar la pau?
Article d' Andrea Riccardi a Famiglia Cristiana del 15/5/2022
[Traducció de la redacció]
