Fa uns dies, l'Eugene d'Ucraïna explicava què està fent la Comunitat de Sant'Egidio des de l'inici de la guerra per ajudar els que s'han quedat al país i són més fràgils. Volem compartir la seva experiència amb vosaltres.
L'ancià de la foto recorda el matí del 24 de febrer de 2022. Els bombardejos il·luminaven el cel com si fossin llamps i se sentia soroll com de trons. El sostre tremolava amb cada explosió. És de Vasilkov, prop de Kíiv. I ara està aquí amb mi, a Ivano-Frankivsk. Jo també sóc de Kíiv: som gairebé veïns, perquè a Kíiv jo vivia en un barri que hi ha a la carretera que va a Vasilkov. Li dic que el 24 de febrer a mi també em va despertar el soroll d'una explosió a les 5:30. Ell i milers de persones més acudeixen a nosaltres a Sant'Egidio.
Cada dia sentim un munt d'històries. Alguns diuen de quina ciutat venen i es posen a plorar, perquè la ciutat ja no existeix.
Provem d'escoltar a tothom. Aquests són alguns extractes de les moltes històries que hem recollit:
“Vam passar tres setmanes al soterrani i només vam menjar arròs... Ara els nens em pregunten: “Mare, volem carn!”
“Què puc dir del meu barri? El meu barri ja no existeix”
“Vam tenir sort, les bombes van caure a la casa del costat”
“Tres van sortir del soterrani, va caure una bomba, només un va sobreviure”
“El 2014 vaig estar a Donetsk i vaig haver d'anar a Kramatorsk, el 2022 em vaig mudar a Bucha...”
“Vaig veure que li disparaven al meu veí”
“Un home que treballa en una mina no pot deixar la seva feina”
“Vaig caminar per la neu des de Severodonetsk fins a Lysychansk. No és lluny”, ens diu una anciana, però és una distància de 10 quilòmetres!
“Un míssil va caure a la nostra ciutat”
“El pare va morir a principis de març”
Només puc imaginar el que la gent ha viscut durant aquests 100 dies d'invasió russa a gran escala.
Escoltar, abraçar, ajudar és el mínim que es pot fer. Però és absolutament necessari escoltar. Sense donar molts consells i sense moralismes. Només cal escoltar. Si t'escolten tot és més fàcil i tornes a somriure. Estàs trist però tens un somriure.
En aquests dies 100, a través de la gent de Mariúpol, Kherson, Berdyansk, Severodonetsk, Bakhmut, Horlivka, Sumi, Lysychansk, Druzhkivka, etc., que venen amb nosaltres, he començat a entendre millor el país on visc.
Estic aprenent a escoltar. Escoltar-se els uns als altres és útil per a tothom.
Col·labora amb la nostra ajuda a Ucraïna i als refugiats
QUÈ HEM FET FINS ARA
