Les morts al mar no són una història del passat, sinó un drama d'avui. Recordar la massacre de Lampedusa significa treballar per rescatar, acollir i integrar

El 3 d'octubre és el Dia Nacional en Record de les Víctimes de la Immigració

Tots recordem el 3 d'octubre de 2013, quan 368 immigrants van morir al mar, davant l'illa de Lampedusa. Va ser el primer gran naufragi que va sacsejar les consciències de molts. No obstant això, des de llavors ha continuat morint gent al Mediterrani.

El nombre de morts i desapareguts al mar des d'aquell dia és esfereïdor: 25.652, en menys de 10 anys.

Les rutes han canviat, però no les tragèdies. Fa uns dies es va produir la notícia de la mort de 80 persones que fugien del Líban.

Sant'Egidio guarda els seus noms i històries i els recorda obstinadament en les pregàries “Morir de l'Esperança” que en moltes ciutats europees, juntament amb altres associacions i comunitats religioses, mantenen viva la memòria i la invocació pels migrants que perden la vida viatjant a Europa.
El Dia Nacional en Record de les Víctimes de la Immigració, que es va instituir a Itàlia el 2016, 3 anys després d'aquell terrible naufragi, és una oportunitat per reflexionar i prendre decisions urgents: no deixar de rescatar al mar i crear recursos legals, com els corredors treballadors humanitaris, que acullin els migrants. Molts dels que van arribar a Itàlia van ser acollits i s'han convertit en un recurs per al país.

Entre els centenars d'històries que es podrien explicar, en aquesta ocasió recordem la d'en Tadese, l'últim que es va salvar del naufragi el 3 d'octubre a Lampedusa. Aquella nit, un pescador, agafant-lo pel cinturó dels pantalons, va aconseguir pujar-lo a la barca i li va salvar la vida.

En Tadese procedia d'Eritrea, on va néixer el 1985. Després de creuar Etiòpia i Sudan, va viure un període terrible a Líbia. D'allí va partir cap a Itàlia amb un vaixell, juntament amb 500 persones més, en aquell viatge que va passar a la història com un dels més tràgics de la Mediterrània.

Avui en Tadese viu a Roma, treballa com a cuidador d'una persona gran, que amb ell ha recuperat el caliu d'una família. Li agrada definir-se com un “nou europeu”. Amb el moviment “Gent de Pau” de la Comunitat de Sant'Egidio ajuda altres refugiats com ell, especialment els que estan empresonats a  Líbia, país on darrerament s'han posat en marxa alguns corredors humanitaris.

Quan li pregunten per què ho fa, respon: “Ahir em vaig salvar jo, avui jo he de salvar els altres. No podia fer una altra cosa. No s'ha de morir al mar per fugir del teu país en la guerra”.