Els dijous de Sant'Egidio per als refugiats d'Ucraïna Parada solidària al Trastevere de Roma per als refugiats que no tenen res

No estem sols

 

Cada dijous, dos mil ucraïnesos reben paquets d'aliments i roba a la Comunitat de Sant'Egidio. Un exèrcit de voluntaris ofereix assistència, consells i fins i tot classes d'italià: un far romà contra la guerra.

Volodymyr té els ulls cansats, mira el que hi ha al seu paquet i somriu. També avui porta a casa bon menjar i roba neta per a ell i els seus dos fills de 9 i 14 anys. Passa el mateix des del 19 de maig, des que la guerra va arribar a la seva ciutat, Khmelnitski, al centre d'Ucraïna, i va marxar refugiat a Itàlia i va conèixer els voluntaris de la Comunitat de Sant'Egidio.
Encara hi ha molts refugiats ucraïnesos a Itàlia, i encara necessiten moltes coses, si no tot. És una emergència que ha quedat una mica en segon pla a les nostres consciències. No obstant això, a la Comunitat de Sant'Egidio de Roma, la maquinària humanitària avui funciona igual que el 24 de febrer. “El centre d'assistència als refugiats obre un cop per setmana. Des que va començar la guerra, només hem tancat dues setmanes a l'agost”, explica Antonio Gallo, que és un històric voluntari de Sant'Egidio i que passa el seu temps al centre col·locant roba i sabates en grans taules de fusta. Diu: “Repartim coses essencials: a més de roba i sabates, paquets de menjar, bolquers i llet en pols. Però també joguines i material escolar. Aquest estiu també hem regalat gorres i ulleres de sol. Els ucraïnesos tenen la pell clara i no estan acostumats a la nostra calor”.

Casa i cures
Dos mil refugiats venen cada dijous al centre de Trastevere, al cor de Roma, i s'emporten a casa el que necessiten. Encara tenen l'horror de les bombes als ulls. La història de la Valentina, però, és una mica diferent de les altres. És una jove mare que va arribar a Roma des de Zaporíjia a principis de febrer, quan la guerra encara no havia esclatat. Llavors no s'imaginava que es quedaria a Itàlia durant tant de temps. Havia vingut a Roma amb l'Anna, la seva nena de 5 anys, malalta d'epilèpsia, per rebre tractament a l'hospital infantil Nen Jesús. “Estem allotjats en una casa de l'associació Peter Pan que ens va oferir l'hospital Nen Jesús”, ens explica. Per entendre'ns ens ajuda la Lena, una noia ucraïnesa que va fugir de la guerra del Donbass i és voluntària a la Comunitat, on va aprendre italià. Sí, perquè a més de repartir paquets, el centre també organitza cursos d'italià i assistència per a sol·licituds de feina.
“El nostre govern ha creat mesures especials per als ucraïnesos: per raons humanitàries, poden tenir targetes sanitàries i permís de residència”, explica Antonella Antezza, també voluntària històrica. I afegeix una altra baula d'humanitat: “Ens ocupem de 60 persones que necessiten diàlisi i que van fugir de la guerra i les hem distribuït pels hospitals de Roma. Algunes esperen un trasplantament”, afirma també l'Antonella abans d'entrar precipitadament en un passadís. Hi ha poc temps i molt per fer.
La màquina humanitària de la Comunitat de Sant'Egidio és una màquina ben engreixada que no cruix enlloc. Cadascú hi té el seu lloc; no es deixa res a l'atzar. Funciona igual a les comunitats de l'estranger. Així ho certifica Iuri Lifanse, un ucraïnès de Kíiv que va venir a Roma per la marxa per la pau i que ara torna a la seva terra natal, on dirigeix quatre centres d'assistència per als seus conciutadans. Explica: “Hi ha dos centres a Kíiv, un a Lviv i l'altre a Ivano-Frankivsk”, és a dir, enmig de les bombes. I afegeix: “Hi ha molts desplaçats. Necessiten de tot, però sobretot roba d'abric: l'hivern és fred i Rússia continua destruint el nostre sistema energètic. Vam obrir els centres el 5 de març”.

Daniela Pompei és imparable. Dirigeix el centre de refugiats i passa per les sales comprovant tots els detalls. A la sala on es registra l'assistència, hi havia pics de fins a tres-centes i fins i tot quatre-centes persones en poques hores. Per això tothom rep un número: s'han d'organitzar en files ordenades; si no, és impossible atendre'ls. Maria Elvira té cura de la sala de roba, on Volodymyr també va avui i on, com sempre, sent l'escalf d'aquella ajuda, indispensable per a ell, que no va ser cridat a files, una crida que no hauria pogut atendre. La mare dels seus fills se'n va anar sense deixar rastre i el va deixar amb un nen de 9 anys amb càncer.

[Alessandra Arachi]

[Traducció de la redacció]