La nostra és la revolució de la compassió i de la tendresa. Sant'Egidio fa 55 anys. Article d'Andrea Riccardi

La nostra és la revolució de la compassió i de la tendresa. Sant'Egidio fa cinquanta-cinc anys

Va néixer entre els estudiants i les perifèries en ple seixanta-vuit per sostenir el somni d'una Església de tothom i sobretot dels pobres

 

La Comunitat de Sant'Egidio fa cinquanta-cinc anys.  El director m'ha demanat que en digui alguna cosa. La Comunitat és filla de més de mig segle de vida a Roma, on  va néixer entre els estudiants (llavors en plena efervescència amb el 68) i a les perifèries humanes i urbanes de la capital. 

Eren els temps del post Concili, quan la Paraula de Déu semblava que havia tornat a l'afecte i a la lectura del poble.  Allò duia a escoltar de manera nova la Paraula i –com deia el cardenal Martini, un amic de la Comunitat– a viure i pensar bíblicament. Així doncs, allà on és, la Comunitat s'aplega al vespre per pregar i escoltar la Paraula de Déu: des de la bonica basílica romana de Santa Maria de Trastevere fins a diferents llocs de França, Moçambic, Burundi, Indonèsia, San Salvador o Cuba. Sant'Egidio és una Comunitat de poble, al voltant de la Paraula de Déu i amb els pobres. 

De fet, als inicis va ressonar el somni de Joan XXIII, poc abans del concili: "Església de tothom i especialment dels pobres".  Prendre's seriosament aquest somni, que sorgeix de les pàgines de l'Evangeli, no és una construcció ideològica, sinó que vol dir conèixer personalment els pobres, tenir-hi un lligam, escoltar-los com a amics i parents. 

Sant'Egidio a Itàlia, a Europa, a l'Àfrica, petita o no tan petita, té  una història de lligams, amistat i servei amb els pobres de diferents perifèries i situacions:  començant pels ancians necessitats, els que són marginats, els discapacitats, els malalts de sida a l'Àfrica o els infants invisibles sense nacionalitat o que viuen al carrer, els que no tenen casa, estan sols o estan ferits per la vida. La qüestió no és fer una llista d'iniciatives, sinó assenyalar l'esperit amb què caminen les comunitats de Sant'Egidio a la història dels nostres dies: l'amistat amb els pobres. 

El papa Francesc,  visitant Sant'Egidio el 2014, va dir: «Seguiu per aquest camí: pregària, pobres i pau. I caminant així ajudeu a fer créixer la compassió en el cor de la societat –que és la veritable revolució, la de la compassió i la tendresa–, a fer créixer l'amistat en comptes dels fantasmes de l'enemistat i de la indiferència». Pregària, pobres i pau. Quan es parla de pau, ens referim a la pacificació, com el 1992 a Moçambic, on van ser assassinades un milió de persones o, avui, a Sudan del Sud. 

La guerra, efectivament, és la mare de totes les pobreses. Cada Comunitat treballa per la pau allà on és, en el diàleg amb els altres: els musulmans allà on els cristians són minoria, com al Pakistan. El diàleg entre religions, entre líders i també entre la gent, ha arrelat a la Comunitat des de la primera pregària per la pau que va impulsar Joan Pau II a Assís el 1986. Francesc va dir a Sant'Egidio: "El món s'ofega sense diàleg". Aquest món global, on cal entendre's per conviure sovint sembla que es trenqui pels conflictes o les contraposicions. Sant'Egidio recompon el que està trencat, a través del diàleg i amb el treball de cadascú. 

És una "artesania" de ponts, com amb els corredors humanitaris  que han dut a Europa de manera segura refugiats sirians, afganesos i de la banya d'Àfrica que s'han salvat dels camps libis. O l'ajuda humanitària a Ucraïna, on Sant'Egidio viu des de fa més de dos decennis. Un rabí italià ha escrit: "La Comunitat de Sant’Egidio representa per al món sencer la funció de crida del xofar [el corn que s'utilitza a la litúrgia hebrea], l'anunci de la Paraula per millorar el món i ser conscients de la responsabilitat col·lectiva de la humanitat".

 

Article d' Andrea Riccardi a Famiglia Cristiana del 19/2/2023