Per al papa Joan, la comunitat de creients no és una ciutadella que calgui defensar, sinó que ha d'estar al servei dels homes. Estimulava a tothom a buscar el que uneix i a deixar de banda el que divideix. I a escrutar els "signes dels temps". "Som germans", solia repetir.
El 3 de juny de 1963 moria Joan XXIII. Avui fa seixanta anys.
Malgrat el temps que ha passat, segueix sent una figura de referència. L'Església el va proclamar sant. El papa Wojtyla, que va dur l'Església al segle XXI, va voler unir el nom de Roncalli al de Montini. Va ser Joan Pau II. El Vaticà II, que va obrir el temps eclesial que estem vivint, va ser el concili de Joan XXIII i de Pau VI.
Durant la guerra freda, en un temps eclesial de relacions jeràrquiques, el papa Joan va revitalitzar la dimensió d'"estimar-se" com una cosa essencial a la vida de l'Església. L'11 d'octubre de 1962, dia d'obertura del Vaticà II, va dir als fidels que s'havien aplegat a la plaça de Sant Pere, al vespre, des de la finestra del seu apartament: "Seguim estimant-nos, estimant-nos així, mirant-nos així quan ens trobem, fixant-nos en allò que ens uneix i deixant de banda aquelles coses ―si és que n'hi ha― que ens poden mantenir una mica en situacions difícils. Doncs això: Fratres sumus!". Aquestes paraules que va dir de manera improvisada contenen tot el que va fer que l'anomenessin "Papa bo". Una imatge eloqüent en aquest temps que s'ha endurit. "Som germans", era el missatge de Joan XXIII.
Repetia amb simplicitat el seu mètode, que s'ha proposat moltes vegades: cercar allò que uneix i deixar de banda allò que divideix. Sentia el gust d'apropar les persones, d'apropar i de dir paraules amables, que eren una base de diàleg i d'humanitat comuna.
Va ser l'home de la trobada. També com a diplomàtic. De fet, va ser un dels grans diplomàtics de la Santa Seu del segle XX. Fins i tot amb els que eren hostils, com el bloc comunista, on la vida religiosa era perseguida, Roncalli volia "trencar el gel" per ampliar la llibertat dels catòlics: "Explorar totes les vies de l'impossible, amb respecte i delicadesa", deia.
Quan va morir, el món es va apropar i va haver-hi una gran participació. Semblava que catòlics i no catòlics havien trobat un pare en l'Església. Una gentada va seguir la seva agonia des de la plaça de Sant Pere i des de tot el món. El papa Roncalli havia tocat el cor de molta gent, malgrat que va tenir un pontificat curt. El van elegir quan ja era vell, el 1958, després d'un papa hieràtic com Pius XII. Els cardenals pensaven en un pontificat de transició. Monsenyor Tardini, el seu secretari d'Estat, sempre l'havia considerat, com tanta altra gent, un "bonàs". Es preveia que el seu govern fos tradicional, cordial, sense novetats. Però Roncalli va introduir un esperit pastoral nou, que no es va caracteritzar per la conflictivitat, com en els anys de la guerra freda. Va convocar el Vaticà II i va cridar els bisbes del món a traçar una línia per al futur de l'Església i a expressar la seva autoconsciència.
El 24 de maig de 1963, quan ja estava molt malalt, el pontífex va manifestar espontàniament el seu pensament als seus col·laboradors. És quasi el testament del papa Joan: "Ara més que mai, sens dubte més que en els darrers segles, el nostre objectiu és servir l'home com a tal i no només els catòlics; defensar per sobre de tot i arreu els drets de la persona humana i no només els de l'Església catòlica".
Pe al papa Joan, l'Església no és una ciutadella que cal defensar, sinó que ha de servir els homes, inclosos els no catòlics. De fet, l'encíclica sobre la pau, Pacem in terris, que tant de ressò va tenir arreu del món, i que el Papa va publicar el 1963, abans de morir, no s'adreça només als catòlics, sinó "a tots els homes de bona voluntat". És la primera encíclica que parla fora del recinte catòlic. Roncalli sap que per a la pau cal cooperar amb tothom. L'Església ha de canviar, perquè hi ha "realitats noves". Als que l'acusen de debilitat i de cedir a la modernitat, Joan XXIII els respon indirectament: "No és que l'Evangeli canviï, és que nosaltres comencem a entendre'l millor". És una gran visió, com la de Gregori el Gran, per a qui "La Sagrada Escriptura creix amb qui la llegeix". L'Evangeli sempre té coses noves a dir a totes les generacions i en totes les situacions.
Així era el papa Joan: fidelitat a l'Evangeli i consciència que cal escoltar-lo i viure'l sempre millor a la història. En primer lloc parlava de "signes dels temps" en el missatge radiofònic un mes abans del concili. L'Església ha de saber llegir la història a través dels signes dels temps que en revelen la orientació. "Qui ha viscut més temps i s'ha vist en començar el segle davant de les noves tasques d'una activitat social que implica tot l'home, qui ha estat, com vaig estar jo, vint anys a Orient, vuit a França, i ha pogut conèixer cultures i tradicions diferents, sap que ha arribat el moment d'aprofitar les oportunitats i de mirar lluny".
Roncalli, capellà arrelat en la sòlida tradició catòlica, demostra que les arrels de debò no duen a tancar-se sinó, més aviat, a obrir-se per trobar-se amb l'altre. És l'home de la trobada a la Bulgària ortodoxa, on fa amistat amb els ortodoxos, a Istambul, laica i islàmica (on recupera l'activitat ortodoxa amb els jueus durant la persecució), a la França catòlica plena de noves idees, però també a la laica, i fins i tot a les visites a Algèria i a Tunísia. La vida del papa Joan no és un ram de flors, sinó la inspiració i l'impuls per viure l'Evangeli a la història, sense prepotència, sinó més aviat amb la iniciativa de qui vol conèixer, unir, pacificar, comunicar fe i esperança.
[Andrea Riccardi]
1 de juny de 2023
[Traducció de la redacció]
