A Europa aquests dies ens estem preocupant, amb raó, de com i quan es gastaran els fons del PNRR. Però a una gran part del món, com l'Àfrica, hi ha gent que no té la sort de rebre ajuda d'aquesta magnitud, pensada com a resiliència de la greu crisi econòmica que va desencadenar primer la pandèmia i després la guerra d'Ucraïna. Aquests dos esdeveniments han empitjorat ràpidament les condicions de vida de tothom, però també han fet que creixessin amb una rapidesa increïble les desigualtats entre els (cada vegada més) rics i els (cada vegada més) pobres. Entre el Nord i el Sud del món i dins dels mateixos països.
Sens dubte, les formes que assumeixen avui les desigualtats presenten una complexitat sense precedents i afecten grups diferents; afecten les rendes i la riquesa, l'ocupació i les classes, el gènere i l'origen ètnic, l'educació i les condicions socials, la capacitat i els comportaments individuals. Però afecten sobretot un continent, l'Àfrica, del qual es va celebrar el Dia Mundial el passat 25 de maig, en commemoració de la fundació de l'Organització per a la Unitat Africana.
Per entendre el pes que ha tingut la pandèmia, només cal pensar que segurament ha esborrat molts dels beneficis que els països en vies de desenvolupament havien aconseguit en els darrers vint-i-cinc anys i ―segons el World Inequality Report― no hi ha dubte que ha comportat l'augment "més ràpid que s'ha vist mai en el nivell de riquesa dels milmilionaris del món".
A l'inici no semblava que hagués de ser així. A finals d'abril del 2020, els països de rendes baixes i mitges (el 84% de la població mundial) havien patit només el 14% de les morts per covid-19. En canvi, a la fase posterior de la pandèmia el coronavirus va tenir una forta penetració, lenta però uniforme, a tot el sud d'Àsia, a Amèrica Llatina i a l'Àfrica. La densitat de població als llocs de treball i als habitatges juntament amb les mediocres condicions higièniques van ser una barreja altament inflamable. A molts països en vies de desenvolupament àmplies franges de la població tot just guanyen el mínim per alimentar les seves famílies. Per això els governs havien de resoldre un dilema: si bloquejaven l'economia la gent moria de fam; si la deixaven oberta, el virus es difondria.
Encara que la intenció fos la de salvar vides, el tancament de quasi totes les activitats va dur al col·lapse econòmic que, al seu torn, paradoxalment, va exacerbar els problemes sanitaris, la fam i la depressió. Després de la paràlisi va arribar la inevitable crisi del deute. Als països rics els greus perjudicis s'han pogut mitigar amb una abundant despesa estatal. Però als països pobres, que ja estaven molt endeutats, les coses els han anat molt pitjor: els primers mesos de la pandèmia van marxar dels mercats emergents més de cent mil milions de dòlars.
Sens dubte, les formes que assumeixen avui les desigualtats presenten una complexitat sense precedents i afecten grups diferents; afecten les rendes i la riquesa, l'ocupació i les classes, el gènere i l'origen ètnic, l'educació i les condicions socials, la capacitat i els comportaments individuals. Però afecten sobretot un continent, l'Àfrica, del qual es va celebrar el Dia Mundial el passat 25 de maig, en commemoració de la fundació de l'Organització per a la Unitat Africana.
Per entendre el pes que ha tingut la pandèmia, només cal pensar que segurament ha esborrat molts dels beneficis que els països en vies de desenvolupament havien aconseguit en els darrers vint-i-cinc anys i ―segons el World Inequality Report― no hi ha dubte que ha comportat l'augment "més ràpid que s'ha vist mai en el nivell de riquesa dels milmilionaris del món".
A l'inici no semblava que hagués de ser així. A finals d'abril del 2020, els països de rendes baixes i mitges (el 84% de la població mundial) havien patit només el 14% de les morts per covid-19. En canvi, a la fase posterior de la pandèmia el coronavirus va tenir una forta penetració, lenta però uniforme, a tot el sud d'Àsia, a Amèrica Llatina i a l'Àfrica. La densitat de població als llocs de treball i als habitatges juntament amb les mediocres condicions higièniques van ser una barreja altament inflamable. A molts països en vies de desenvolupament àmplies franges de la població tot just guanyen el mínim per alimentar les seves famílies. Per això els governs havien de resoldre un dilema: si bloquejaven l'economia la gent moria de fam; si la deixaven oberta, el virus es difondria.
Encara que la intenció fos la de salvar vides, el tancament de quasi totes les activitats va dur al col·lapse econòmic que, al seu torn, paradoxalment, va exacerbar els problemes sanitaris, la fam i la depressió. Després de la paràlisi va arribar la inevitable crisi del deute. Als països rics els greus perjudicis s'han pogut mitigar amb una abundant despesa estatal. Però als països pobres, que ja estaven molt endeutats, les coses els han anat molt pitjor: els primers mesos de la pandèmia van marxar dels mercats emergents més de cent mil milions de dòlars.
Per redreçar la seva economia aquests països s'han endeutat en dòlars amb alts índex d'interès, que hauran de tornar amb monedes que es deprecien ràpidament. Amb la pandèmia, el treball de dècades se n'ha anat en orris en pocs mesos. Segons alguns estudis, entre 70 i 430 milions de persones cauran a la pobresa extrema els propers anys. Així, la desigualtat més essencial, la que hi ha entre els més rics i els més pobres del planeta, ha tornat a créixer a un ritme sostingut.
I ara, la guerra. Les conseqüències del conflicte ucraïnès, especialment a l'Àfrica, són devastadores. "Ja n'hi ha prou" d'aquest conflicte, sembla que diguin els africans, perquè la guerra provoca l'augment de preus de l'energia i dels béns de primera necessitat, començant pels aliments. Vista des de l'Àfrica, la guerra d'Ucraïna és un doble desastre i un pes sovint insuportable, com per als països que ja estan afectats per la sequera o per crisis internes. Un proverbi africà diu: "Quan els elefants lluiten, qui en surt perdent és l'herba".
Els africans saben que si els acords de París sobre l'escalfament global ―que és responsabilitat de l'Àfrica en un ridícul tres per cent― no s'apliquen, a causa de les exigències bèl·liques, el seu continent serà el primer que en patirà les conseqüències. I les desigualtats seran un multiplicador de l'emergència mediambiental. La tercera guerra a trossos afecta dramàticament l'Àfrica, no només perquè en part es combat en el seu territori, sinó també per les repercussions de la crisi mundial en la fragilitat de les seves economies.
I ara, la guerra. Les conseqüències del conflicte ucraïnès, especialment a l'Àfrica, són devastadores. "Ja n'hi ha prou" d'aquest conflicte, sembla que diguin els africans, perquè la guerra provoca l'augment de preus de l'energia i dels béns de primera necessitat, començant pels aliments. Vista des de l'Àfrica, la guerra d'Ucraïna és un doble desastre i un pes sovint insuportable, com per als països que ja estan afectats per la sequera o per crisis internes. Un proverbi africà diu: "Quan els elefants lluiten, qui en surt perdent és l'herba".
Els africans saben que si els acords de París sobre l'escalfament global ―que és responsabilitat de l'Àfrica en un ridícul tres per cent― no s'apliquen, a causa de les exigències bèl·liques, el seu continent serà el primer que en patirà les conseqüències. I les desigualtats seran un multiplicador de l'emergència mediambiental. La tercera guerra a trossos afecta dramàticament l'Àfrica, no només perquè en part es combat en el seu territori, sinó també per les repercussions de la crisi mundial en la fragilitat de les seves economies.
[Marco Impagliazzo]
3 de juny de 2023
[Traducció de la redacció]
