Torna la guerra de religions al est europeu? Allà moltes vegades s’identifica país amb religió, i així es «nacionalitza» la religió. Va passar el 1946: els soviètics van obligar els grecocatòlics ucraïnesos, units a Roma, a «tornar» a l’Església ortodoxa russa. Bisbes, sacerdots, monjos i fidels van acabar als gulags i alguns van morir perquè no van cedir. Semblava que havien destruït una gran Església, que celebra el ritus bizantí (com els ortodoxos), majoritària a Ucraïna occidental. Absorbir-la a l’Església russa servia per fomentar la sovietització. Calia trencar el lligam amb Roma en plena guerra freda. Un funcionari del KGB va dir a un vell bisbe ucraïnès catòlic: «Sé que manteniu les vostres supersticions en secret, però que no se us acudeixi tenir relació amb Roma!». El 1990, malgrat les persecucions, l’Església grecocatòlica va sortir de la clandestinitat i ara té una gran força.
El problema religiós i nacional va esclatar a Ucraïna i s’ha agreujat per l’agressió russa. Des de feia temps, diverses esglésies ortodoxes no es reconeixien com a part del patriarcat de Moscou, que des del 1686 governava els ucraïnesos per concessió del patriarcat ecumènic de Constantinoble. El 2019, en sintonia amb la independència nacional, el patriarca ecumènic Bartomeu va reconèixer l’autocefàlia de l’Església ucraïnesa. Va ser la batalla del president d’aquell moment, Poroixenko, que va rebre solemnement la concessió d’autocefàlica de Bartomeu. Una Església «sense Putin i sense Ciril»: així és com es va presentar aquesta Església, que va congregar també ortodoxos del patriarcat de Moscou, tot i que no va arribar a ser la confessió prevalent.
Sembla que els ortodoxos units a Moscou segueixen sent majoritaris a Ucraïna. Actualment es denominen Església ortodoxa ucraïnesa i declaren la seva autonomia de govern i d’elecció de bisbes, però mantenen un vincle espiritual amb Moscou. És manca d’«independència espiritual», segons el president Zelenski: per a ell Rússia utilitza l’Església per suprimir la llibertat dels altres pobles. L’Església és acusada de col·laboracionisme. Uns 70 eclesiàstics ortodoxos no autocèfals han estat condemnats per activitats antiucraïneses. Tot plegat ha fet que el Parlament aprovés el 20 d’agost una llei que converteix en il·legals les organitzacions que tinguin vincles amb països enemics.
Però com es pot prohibir una Església que té més de 9000 parròquies? On acaba la llibertat religiosa? Aquesta mesura recorda, d’alguna manera, un estil soviètic segons el qual l’Estat governava les Esglésies. El consell d’Esglésies d’Ucraïna, en què participen ortodoxos autocèfals, grecocatòlics i altres, va aprovar la llei. També la va considerar oportuna el primat grecocatòlic, que veu en l’Església ucraïnesa no autocèfala un vestigi de la idea de «món rus» tan apreciat pel patriarca de Moscou, Ciril. Aquest, que és un referent per als ortodoxos ucraïnesos, es va identificar plenament amb la guerra contra Ucraïna de Rússia, per la victòria de la qual es prega obligatòriament a les esglésies de la Federació. S’entén així la difícil posició dels ortodoxos ucraïnesos que no volen trencar el lligam espiritual amb Moscou, i que lluiten sobre el terreny contra els russos.
La llei del 20 d’agost obre una ferida al país. No sembla oportuna, no només des del punt de vista de la llibertat religiosa, sinó també per la cohesió nacional, precisament en temps de guerra.
El papa Francesc va parlar-ne explícitament: «Temo por la llibertat de qui prega, perquè qui prega de debò prega sempre per tothom». I després va recordar: «Si algú fa mal al seu poble, en serà culpable...». L’Església catòlica sap què vol dir la persecució: abans de parlar d’Ucraïna, el Papa va recordar Nicaragua, on el catolicisme està rebent atacs del govern sandinista. Francesc va dir per acabar: «que cap Església cristiana sigui abolida, directament o indirectament. Les Esglésies no es toquen!».
No cal afegir a la guerra entre Rússia i Ucraïna una altra guerra, la religiosa.
