PAU A MOÇAMBIC 1992-2017

MozambiquePaz

Comparteix-Ho

El 4 d'octubre de 1992, festivitat de sant Francesc, a Roma, el president moçambiquès i secretari del FRELIMO, Joaquim Chissano, i Afonso Dhlakama, líder de la RENAMO, la guerrilla que lluitava des de la independència contra el Govern de Maputo, van signar un Acord General de Pau que acabava amb 17 anys de guerra civil (centenars de milers de morts, 3-4 milions de desplaçats interns i refugiats als països limítrofs).

La signatura va acabar amb un llarg procés de negociació que va durar un any i alguns mesos i que es va dur a terme a la seu de la Comunitat de Sant’Egidio, en uns locals no gaire grans, però acollidors, en un jardí on destacaven uns bananers, que remeten a l’Àfrica, i una gran olivera que ens recorda que es pot tornar a col·laborar després del diluvi de foc de l'enfrontament armat. Allà, a Trastévere, alguns membres de la Comunitat (el fundador, Andrea Riccardi,  i un sacerdot, Matteo Zuppi, avui arquebisbe de Bolonya), un bisbe moçambiquès (Jaime Gonçalves, ordinari de Beira, desaparegut recentment) i un "facilitador" representant del Govern italià (Mario Raffaelli), van teixir pacientment un diàleg entre els que lluitaven en nom de la ideologia i del poder. Van crear un marc negociador sobre la base de la unitat del poble moçambiquès per buscar el que uneix i no el que divideix.

Amb l'Acord General de Pau es va establir el lliurament de les armes de la guerrilla a les forces de l’ONU, la integració dels excombatents a l'exèrcit regular, els procediments d'eliminació de mines i de pacificació de les zones rurals, una sèrie de pràctiques destinades a transformar l'enfrontament armat entre les parts en una competició basada en les regles constitucionals i democràtiques. Les eleccions de 1994, les primeres realment lliures a l'excolònia portuguesa, van sancionar l'èxit de tot el procés negociador i van dur Moçambic a una nova etapa, formada sobretot per pau.

La pau va posar en moviment un procés de normalització de la situació i de creixement econòmic i social. Un camí que no era senzill ni lineal, però també una gran història d'èxit, un exemple de com un Estat pot deixar enrere les gegantines dificultats i els grans patiments d'una guerra civil per fer front als desafiaments sempre complexos, però menors i més gestionables, de l'economia, les relacions internacionals en el món globalitzat, la diversificació social o el reforç d'una consciència global.

És cert que la història d'aquestes dècades de postguerra s'ha caracteritzat per una dialèctica política aspra i amb moviments d'obert conflicte (entre el 2013 i el 2014 Dhlakama, quan va sentir que no tenia garanties, va tornar a la selva i va obligar la comunitat internacional a fer un nou esforç mediador), així com per la por que el partit del Govern tenia d'una alternança democràtica, fins i tot en l'àmbit local, com si aquesta pogués menyscabar la unitat del país. També s'ha caracteritzat, però, per l'acceptació de les regles constitucionals per part dels presidents que s'han succeït a Maputo: després de guanyar les eleccions del 1999 Chissano va renunciar a ser candidat a un tercer mandat; el seu successor, Armando Guebuza, vencedor en els comicis de 2004 i de 2009, també es va retirar quan va acabar el segon mandat i va deixar el càrrec a l'actual president, Felipe Nyuzi.

Mentrestant el jove país ha anat curant les seves ferides, reconstruint la xarxa d'infraestructures i de comunicacions, reforçant els sistemes escolar i sanitari amb tots els límits del context subsaharià. En alguns àmbits fins i tot s'ha assolit una excel·lència continental. Per exemple, quan el febrer del 2002 es va obrir el primer centre DREAM per a la teràpia antirretroviral a l'Àfrica, el de Machava, a la perifèria de Maputo. Un centre de salut gestionat per Sant'Egidio, però no privat, associat a la sanitat pública, i per tant, que pot oferir gratuïtament els fàrmacs que a Occident salven les vides de molts seropositius a qui ho necessiti. El dret a la teràpia, un dret que moltes vegades és violat i desatès, es reconeixia a Moçambic abans que a molts altres països del continent. El programa DREAM s'ha estès des d'aleshores per tot el territori nacional; mares i nens amb sida són avui un signe d'esperança i de resurrecció.

Sant'Egidio ha estat a prop de Moçambic tots aquests anys, per guanyar, després de la guerra, la pau. Una generació que no ha conegut la guerra ha crescut a les  Escoles de la Pau que Sant'Egidio ha obert a dotzenes de ciutats. Un ampli moviment de Joves per la Pau s'ha difós per les escoles i les universitats i ha propagat una cultura de la solidaritat i de la gratuïtat, premisses per a una societat pluralista i pacífica. A més, a través del programa BRAVO Sant'Egidio ha aconseguit que desenes de milers de nens moçambiquesos siguin inscrits al registre civil, i d'aquesta manera els ha salvat de la invisibilitat i ha protegit els seus drets.

Des d'un punt de vista econòmico-social, en 25 anys ha canviat tot. El FRELIMO ha abandonat la ideologia marxista de l'inici i s'ha transformat en un ferm partidari del lliure mercat. Potser massa, ja que ha estat titllat d'alumne modèlic del Fons Monetari Internacional. El partit que havia dut el país a sumar-se al Comecon, l'organització econòmica dels països comunistes que miraven cap a Moscou, ha acabat aprovant un dels plans de privatitzacions més estesos i radicals, i ha aconseguit obtenir resultats macroeconòmics importants.

La nomenclatura d'ahir s'ha transformat en una burgesia emprenedora. Un fenomen que es va reforçar en els anys dos mil, el del creixement del PIB a ritme "xinès", ha permès que a diverses grans ciutats –evidentment Maputo, però també Nampula, la capital econòmica del nord– aparegui una nova i gens insignificant classe mitjana urbana. Amb els avantatges i els inconvenients que tot això comporta. Les ciutats s'han convertit en els llocs de les mil oportunitats, el trànsit que es veu a totes hores pels carrers de Maputo és de vehicles de gran cilindrada. D'altra banda, però, també és cert que han crescut les desigualtats, així com la corrupció, mentre el comunitarisme dels "dies de la independència" ha deixat espai per a una competència d'índole de vegades ferotge.
Quan van signar la pau a Roma els líders moçambiquesos van heretar un país agonitzant per culpa de trenta anys de guerra, primer colonial i després civil. Moçambic era un dels països més pobres del planeta, malgrat el seu vast territori potencialment ric en recursos i oportunitats econòmiques: enormes reserves de carbó, però sobretot de gas natural i probablement de petroli, a més d'or i diamants. Amb l'alliberament de l'economia els inversors es van afanyar a fer-se amb les activitats privatitzades, a operar en el sector energètic i miner, a llançar projectes turístics a les costes moçambiqueses. Gràcies a ells el país s'ha convertit en un dels denominats "lleons africans", un dels països subsaharians amb un creixement més ferm i ràpid.
Un procés tan ràpid també ha mostrat els seus límits i ha fet palesa la "maledicció de les matèries primeres". El model de desenvolupament no ha resultat ser prou inclusiu, ha augmentat el nombre de persones benestants, però també el de marginats. Els grans projectes d'inversió associats especialment a l'explotació del subsòl i de les matèries en alta mar no han tingut repercussions en l'ocupació a l'alçada de les expectatives i encara menys després de la caiguda dels preus de les matèries primeres. Així, avui Moçambic fa front a la reducció de reserves de moneda internacional, la caiguda del metical, la moneda nacional, i l'augment del deute públic.

Però són precisament aquests els problemes de la pau. Quin país no els pateix? Amb totes les seves dificultats, en un món que viu una tercera guerra mundial a trossos, aquest país de la costa de l'Oceà Índic no forma part del mosaic. Així doncs, felicitats per les noces d'argent amb la pau, estimat Moçambic, i per molts anys!

Actualitzat el 4 d'octubre de 2017