Rússia-Ucraïna. És l'hora de sortir al carrer per la pau

Article de Marco Impagliazzo

El perill d'un conflicte militar a gran escala a Ucraïna sembla cada vegada més a prop de produir-se. Segons alguns, és inevitable que comenci una acció bèl·lica. Hi ha, doncs, el risc de guerra a Europa? Aquesta dramàtica pregunta ha estat planant dins i fora del nostre continent des de fa unes setmanes, ja que la tensió a la frontera entre la Federació Russa i Ucraïna ha estat durant molt de temps en un nivell perillós. Tots els indicis fan presagiar un conflicte obert entre els dos països. Rússia està acumulant homes i mitjans en quantitats alarmants, Kíev està fent el mateix i, conscient de la disparitat de forces, accepta de bon grat el suport d'altres països, alguns dels quals, de fet, no es fan pregar. Els governs occidentals han demanat als seus ciutadans que abandonin Ucraïna.

L'escalada de declaracions i senyals d'alarma dels mitjans de comunicació ha entrat en una espiral imparable a primera vista. Però cal dir clarament que avui és una bogeria pensar en el retorn de la guerra a Europa. De fet, seria negar en un instant més de 75 anys d'història en què, a part de la ferida —encara no curada— dels Balcans, el nostre continent ha estat capaç de fer miracles de pau. Només cal pensar en el tancament de llargues i repetides hostilitats, com les que hi va haver entre França i Alemanya. I sobretot en el fet que Europa ha aconseguit aixecar-se després del gran abisme de la Xoà. No estava clar que guanyés la democràcia com a model i que es construís una Unió que, tot i ser imperfecta, és en qualsevol cas una barrera per a la guerra.

El panorama internacional és, sens dubte, complex. La Rússia de Putin exigeix garanties per a la seva seguretat, que veu amenaçada per la possible adhesió d'Ucraïna a l'OTAN. Els Estats Units i els seus aliats no tenen intenció de restringir la llibertat d'adhesió a l'Aliança. Moscou pensa i actua com una potència global i ho ha demostrat en diverses ocasions en els últims anys. Primer a Síria, després a Líbia. Però també en escenaris africans més perifèrics. Els països europeus arriben a aquesta situació amb posicions diferents, en part distrets per qüestions electorals, alguns sens dubte preocupats per les conseqüències desastroses que tindria un conflicte en les seves relacions amb la Federació Russa.

Rússia i Europa estan unides per múltiples lligams, que no es poden trencar fàcilment: equilibris geopolítics del continent, llegats culturals comuns fonamentals per a ambdós bàndols, relacions econòmiques, principalment relacionades amb el subministrament de gas, però també amb una xarxa d'intercanvis comercials i de presència d'empreses europees a la Federació Russa.

Una guerra, sigui quina sigui la seva grandària i naturalesa, no solucionaria cap d'aquests problemes i provocaria un enorme patiment a la població ucraïnesa, un patiment molt més gran del que ja ha suportat fins ara: des del 2014 el conflicte de Donbass ja ha provocat més de 14.000 víctimes. Sí, perquè la guerra a Ucraïna fa gairebé vuit anys que dura, tot i que sovint s'oblida. Què passaria si s'ampliés el front i s'hi impliquessin altres països? S'estan duent a terme negociacions frenètiques. Les converses entre Rússia i els Estats Units continuen i, tot i que el debat és dur, no s'ha interromput. La iniciativa del president francès Macron és de gran importància: obre un important canal de comunicació amb el Kremlin, segueix el camí de la mediació entre Moscou i Kíev, intenta reviure el format Normandia i el programa de negociació de Minsk, que són l'única plataforma per a una resolució pacífica del conflicte Donbass.

El papa Francesc mai no es cansa d'alçar la veu per demanar responsabilitat per la pau. “La guerra és una bogeria”, va dir dimecres passat, demanant als responsables que anteposin l'interès comú a l'interès de les parts. Sí, perquè entre les moltes absurditats d'aquesta qüestió també hi ha la de dos pobles en lluita, units per una llarga història comuna, que, malgrat que està esquitxada de conflictes, també ha generat molts fils de relacions familiars i d'amistat, així com un patrimoni cultural en gran part comú, en compartir la mateixa fe cristiana. I això va més enllà de qualsevol consideració geopolítica, econòmica o estratègica. No seria important avui tornar-se a manifestar per la pau, com es va fer fa vint anys contra la guerra de l'Iraq? En cap cas seria una ingenuïtat. Seria més aviat un acte de realisme per part de la ciutadania europea.

[Traducció de la redacció]

[ Marco Impagliazzo ]