.jpg){kind=small}
La guerra, que malauradament ha tornat a Europa des de fa gairebé dos mesos, desmenteix encara més la idea del “final de la història” que s'havia obert pas després de la caiguda del sistema soviètic el 1989. La caiguda del Mur, sens dubte, va obrir per primera vegada la perspectiva que hi hauria una sola humanitat. Es podia somiar en un món en el qual ja no hi hagués enemics, un món sense guerres.
La globalització és certament interdependència, però precisament per la seva naturalesa oberta, també és una “societat global de risc”, com va assenyalar Ulrich Beck. És aprendre a viure amb el caos, amb la imprevisibilitat de la història. El politòleg nord-americà, Fareed Zakaria, va escriure: “El sistema global en què vivim és obert i dinàmic, la qual cosa vol dir que té pocs amortidors, i això comporta grans beneficis, però també vulnerabilitats. Hem d'adaptar-nos a la realitat d'una inestabilitat cada vegada més gran i hem de fer-ho ara”.
D'altra banda, com bé va entendre i explicar Zygmunt Bauman, el nostre és un temps líquid, i les societats en què vivim estan formades en gran part per “mònades”, persones solitàries, sovint autoreferencials, sense lligams forts, que temen i alhora lamenten àncores i xarxes del passat.
Aquí és on entra en joc la capacitat de crear vies de resiliència i consolidació. I un dels llocs fonamentals on aquests itineraris ja estan estructurats i on se n'han d'implementar de nous és l'escola. Infants, adolescents i joves mostren una capacitat de “resistència positiva”, una dinàmica associativa natural que cal promoure. L'actitud cap a la resiliència a l'edat més primerenca és un aspecte important de la pedagogia. Avui, davant la guerra, i també davant els nous reptes que planteja la globalització i la modernitat líquida, hem de redescobrir intel·ligentment aquesta actitud i promocionar-la amb tenacitat.
De fet, entre la guerra i la globalització trobem el veritable gran repte: la convivència. Les migracions han canviat profundament la fisonomia de les ciutats europees i no europees. En poc espai es concentra una gran diversitat de cultures, estils de vida i religions. La diferència la viu a la porta del costat, al mercat de barri, en una sala d'hospital, en una presó, a les aules escolars i als serveis socials de la zona.
A les perifèries europees, de Brussel·les a Barcelona, de París a Berlín, els immigrants i els seus fills viuen en una situació difícil sota el pes de les onades recurrents d'hostilitat. Cal prevenir la violència. En el món actual, aprendre a conviure és cada vegada més el rostre de la pau. Els nacionalismes no són cosa del passat, l'impuls d'utilitzar la força per resoldre problemes internacionals no està sota control, encara esclaten petits xocs de civilitzacions als nostres barris. Per això, després de tants anys i de profunds canvis socials i econòmics, cal reforçar la determinació d'educar els joves per a una convivència pacífica.
Les escoles d'Itàlia i Europa s'enfronten a problemes antics i nous, però la necessitat de llocs on “s'ensenyi” la pau, si és possible, ha augmentat.
Per limitar-nos a la península italiana, l'espai que la legislació més recent ha volgut donar a l'educació per a la ciutadania, i la seva evident transversalitat, poden ser un senyal important per a tot el professorat perquè entre programes i activitats trobin maneres d'educar en la convivència en la diversitat i en el reconeixement de l'altre.
A més, l'educació en la pau pot ser un marc de referència general i complementari, capaç d'impregnar totes les matèries, d'informar tant els objectius expressius com de comportament que es defineixen a nivell col·legial. I pot ser de gran utilitat vincular l'educació per a la pau duta a terme “a l'aula” amb iniciatives impulsades sobre el terreny per actors de tota mena, tant institucionals com informals.
Per exemple, reforçant aquesta col·laboració entre escola i territori que ja existeix en moltes escoles amb els Itineraris per a les Competències i la Orientació Transversals.
Una escola de pau i per a la pau és realment la millor manera d'avançar cap a un futur que es presenta ple d'obstacles per a la convivència.
[Traducció de la redacció]
[ Marco Impagliazzo ]
