Traducció Premsa

No ens resignem mai a la barbàrie. Article de Marco Impagliazzo a Avvenire

9 Maig 2022

Comparteix-Ho


És trist que Europa estigui sagnant per un nou conflicte precisament en els dies en què se celebra l'aniversari del final de la II Guerra Mundial. I és terrible pensar que la confrontació actual corre el risc d'escapar de tot control. Sembla que es consolidi la “guerra mundial per parts” de la qual parlava el papa Francesc. Es parla d'una possible expansió de les hostilitats, es dibuixen escenaris que amplifiquen el que s'ha fet o plantegen la hipòtesi de destrucció a gran escala. Estem assistint a una progressiva militarització de les consciències, amb líders polítics i representants dels mitjans de comunicació que es posicionen amb un costat o amb un altre, provoquen i insulten en un crescendo que s'autoalimenta.
Les tímides negociacions dels primers dies s'han encallat, les veus de la pau són silenciades o denigrades. S'aixeca, evidentment, la de Francesc, però molts la baixen, quan de fet és una de les poques veus fermes i valentes. El Papa va veure de seguida el gran perill de la situació i ha denunciat fermament la bogeria d'aquests setanta-tres dies (“Em pregunto si hi ha voluntat d'impedir una escalada militar i verbal”) i l'abisme vers el qual avancem amb imprudència cegament.
A l'est i a occident es parla massa, i massa a la lleugera, d'una tercera guerra mundial. Ens quedem de pedra quan veiem simulacions als diaris, quan les expliquen a la televisió i quan circulen per les xarxes socials, on la ignorància, el somnambulisme, el suport incondicional i un absurd furor s'enduen per davant qualsevol raonament i la més mínima prudència.
Em ve al cap el maig de 1915, quan es va estendre per tot Itàlia un desig febril de participar en el conflicte, de llançar-se a l'enfrontament, considerant que la guerra era l'única manera de desfer-se del “dolent” de torn. Però el món d'avui no és el món de fa cent anys, el planeta està ple d'armes immensament més perilloses i, com estem descobrint, no hi ha homes molt assenyats al capdavant. Estem en un polvorí i cada metxa és molt perillosa.
Bufar sobre el foc d'un nou conflicte mundial és el més absurd que pot fer la humanitat. La pau més imperfecta és millor que una catàstrofe segura. I ja apropar-se amb superficialitat i imprudència a una hipòtesi que no hauria de sortir de l'esfera d'allò “indiscutible”, d'allò “inconcebible”, indica un problema. La irracionalitat ha infectat tot un món? Ens hauria d'espantar més aquest ball al caire del barranc, la invocació d'un dimoni que mai ens ha de fer creure que el podem controlar.
No obstant això, com va tuitejar Edgar Morin, molts opten per “recórrer a la simplificació i al rebuig de la complexitat” i avancen impertèrrits “cap a la guerra general i la caiguda a l'abisme”. Ningú es pregunta què podria significar una guerra atòmica, ningú recorda què va significar el drama de la guerra.
El cardenal Zuppi ha escrit: “Ha desaparegut el recorde de dues guerres mundials. Aquest és el temps de l'amnèsia, i els nacionalismes són amnèsia”. Però els nacionalismes s'exalten, recuperen tons oblidats per celebrar heroismes, encara que “els herois són els que no maten”, com deia Marco Tarquinio. Hi ha un clima de croada, de bé contra el mal, que crea una contraposició que pot impedir el compromís indispensable de qualsevol mediació per la pau. Gairebé només l'Església, “experta en humanitat”, custodia el record i intenta fer valer el sentit comú.
És fàcil començar una guerra al nostre planeta. Però fer que acabi ja és més difícil. Com passa a l'Orient Mitjà o l'Àfrica, els conflictes no es guanyen ni es calmen. Hi ha el perill que la guerra en curs, la primera des de 1945 en la qual participa una superpotència, es compliqui fins a l'extrem atac rere atac, i arribi a un nivell de brutalitat del qual és difícil sortir.
Hem de reaccionar a tot això, sobretot amb paraules. No podem observar passivament com s'eleva una espasa gegant de Dàmocles sobre del nostre cap. Cal repetir i actualitzar la crida que Joan XXIII va fer el 25 d'octubre de 1962 als contendents i al món per evitar la crisi dels míssils de Cuba: “Recordem el deure greu dels que tenen la responsabilitat del poder. I afegim: que escoltin el crit angoixat que, des de tots els racons de la terra, eleven al cel nens innocents i ancians, persones i comunitats: Pau! Pau!”.

[Traducció de la redacció]


[ Marco Impagliazzo ]