Darrerament el Parlament Europeu ha rebutjat amb més de 470 vots sobre un total de 630 una esmena d'una proposta de resolució sobre la política exterior de la Unió que propugnava fer de manera urgent «esforços diplomàtics per posar fi a la guerra d'Ucraïna i al patiment del poble ucraïnès».
Què vol dir rebutjar un «esforç diplomàtic»? Sembla que els eurodiputats van decidir rebutjar la idea mateixa de negociar, que és la via mestra cap a la pau. ¿És aquesta l'Europa que somiem, la que el 2012 va guanyar el Nobel de la pau, que va néixer sobre els fonaments del «never again», de no recórrer mai més a l'opció militar, després de la tragèdia del segon conflicte mundial? A Guerra i pau, Tolstoi escriu que «la guerra és el més abominable de la vida», però sembla que ho hàgim oblidat. Escassegen les paraules i les iniciatives de pau. Ara costa de trobar un líder polític que convidi a la mediació o a la moderació. Els estats europeus, l'un rere l'altre, confirmen la seva decisió d'armar-se més i d'enviar armes cada vegada més pesades al front de guerra que hi ha obert a Europa, per més que siguin per a la part agredida. I també la Unió Europea s'ha contagiat d'una actitud bel·licista.
Les paraules i els eslògans unitius que malgrat la guerra freda van nodrir –tal vegada amb una certa hipocresia o instrumentalització– i van educar generacions senceres, i ens van salvar de l'holocaust nuclear entre els anys cinquanta i vuitanta del segle XX, s'han esvaït com si mai no haguessin existit. Encara es percep un lèxic de pau en alguns àmbits, com les esglésies o les escoles. Però el món de la política i dels mitjans de comunicació va en una altra direcció i considera que la paraula «pau» és una enganyifa o, en el millor dels casos, no és res més que un somni ingenu, d'infants o de religiosos.
Els que tenen el poder de decidir i els que dominen la informació no parlen de pau sinó que s'han convertit en experts en armes i estratègies militars. Aquest és el temps en què un primer ministre europeu vol abolir el «Dia de la pregària» per poder augmentar els fons que es destinen a la «defensa» amb armes; aquest és el temps en què ens expliquen que l'única opció possible per al futur és la victòria militar d'Ucraïna sobre Rússia, costi el que costi. No es té en compte els morts, els ferits i els mutilats, el patiment indescriptible, la destrucció, les conseqüències ja visibles i les que poden arribar a nivell mundial. Hi ha líders que amenacen i no exclouen la possibilitat de prémer el botó de l'arma atòmica, si es dona el cas. Arriben declaracions que no vam sentir ni tan sols durant la crisi de Cuba.
La situació en què ens trobem no és culpa nostra, de les democràcies i, encara menys, d'Ucraïna. És Rússia, la que ha desencadenat aquesta fase nova i terrible del tràgic conflicte d'Ucraïna. Ho repetim una vegada i una altra: hi ha un agredit i un agressor. Però després d'onze mesos en què s'ha donat la paraula únicament a les armes i s'ha emmordassat la diplomàcia, cal fer-se algunes preguntes urgents.
Sembla que s'ha rehabilitat la guerra com a única eina i com a únic horitzó possible. Però el conflicte no s'apropa a una solució de la crisi; ben al contrari: en queda molt lluny. Tal com ha passat en molts altres casos recents, a Ucraïna la guerra sense límits complica el panorama i no resol res. Ens preguntem: seguim sentint l'escàndol de la guerra o ens hem acostumat que sigui inevitable? El bel·licisme general de la classe dirigent europea, tant a l'Europa de l'Est com a l'occidental, prova de comunicar-se amb l'opinió pública a través del sistema dels mitjans de comunicació antics i nous, i en aquest procés està creant un mecanisme preocupant. La manca actual d'iniciatives per proposar qualsevol tipus de fórmula negociadora és inquietant; només es parla d'armes.
La política, com la diplomàcia, hauria de treballar per a la pau. Potser en segon pla, però incessantment. Hauria de ser expressió de la preeminència de les idees i de les paraules davant de la força bruta i la manca d'imaginació. Hauria de tenir el coratge de «pensar el que és impensable», tal com va dir monsenyor Gallagher, secretari de relacions amb els estats de la Santa Seu, en la conferència «Les armes de la diplomàcia: pensar el que és impensable». Ja va passar, per exemple, quan Meuccio Ruini, el desembre de 1947, explicava a l'Assemblea Constituent d'Itàlia el perquè de la nova formulació de l'article 11 de la Constitució italiana, el que expressa amb claredat el «repudi» de la guerra: «Sentíem com un crit de revolta i de condemna davant de la consideració que es donava a la guerra en el fosc període del que hem sortit. Aquest és el sentiment que ens ha guiat. En primer lloc calia triar entre alguns verbs –renunciar, repudiar, condemnar– que presenten les diferents esmenes. La Comissió va considerar que, mentre que "renuncia" pressuposa, d'alguna manera, renunciar a un dret, el dret de la guerra (al qual ens volem oposar), la paraula "repudia" té un accent enèrgic i implica també la condemna com a renúncia de la guerra».
Amb paraules d'aquesta força es va formar la consciència democràtica italiana i europea. Hem de creure-hi novament.
Autor de la foto: CARLO LANNUTTI
Copyright de la foto: IMAGOECONOMICA
