Pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de les Esglésies ortodoxes. Llegir més
Pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de les Esglésies ortodoxes.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 3,13-19
Jesús pujà a la muntanya, va cridar els qui va voler, i ells anaren cap a Jesús. En designà dotze, als quals donà el nom d'apòstols, perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar, amb poder de treure dimonis. Els dotze que va designar són aquests: Simó, a qui donà el nom de Pere; Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, germà de Jaume, als quals donà el nom de Boanerges, que vol dir «fills del tro»; Andreu, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume, fill d'Alfeu, Tadeu, Simó el Zelós i Judes Iscariot, el qui el va trair.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Amb el fragment que acabem d'escoltar comença una nova secció de l'Evangeli de Marc. L'evangelista comença assenyalant el lloc de reunió: la muntanya. Ja no estem a la vora del llac de Galilea, amb l'afluència de la gent. Jesús puja a la muntanya. És gairebé segur que es tracta de la muntanya de les Benaurances, ja que immediatament després de l'elecció dels Dotze, segons el relat dels altres evangelistes, té lloc el Sermó de la Muntanya. La muntanya és el lloc de la pregària, el lloc del trobament amb Déu, més que no pas el lloc de la missió entre la gent . I Jesús, escriu Marc «va cridar els qui va voler, i ells anaren cap a Jesús». És ell el que tria i crida. Després de l'adhesió a la crida, Jesús els pren a la muntanya. Són dotze, com dotze són les tribus d'Israel. Aquest és un acte ple de significat: ells és el pastor de tot Israel. Finalment, tot el poble de Déu troba la seva unitat al voltant d'un sol pastor. Els Dotze formen una unitat sostinguda per Jesús que els ha cridat i els ha unit a la seva mateixa missió. El Senyor, i res més, els manté units com a germans. La raó de la comunió cristiana és només Jesús, i no pas nacionalitats, interessos comuns, vincles culturals o de parentiu, condicions comunes o afiliacions conjuntes. Només els uneix l'ésser tots deixebles d'aquell únic Mestre. Però estar al costat de Jesús no significa tancar-se en un grup d'elit i preocupat per les seves pròpies vides. Jesús els va constituir, és a dir els va establir en la unitat per «enviar-los a predicar, amb poder de treure dimonis». Això és el mateix que feia Jesús, predicar el regne de Déu i treure dimonis (Mc 1,27.39). L'Església, fundada sobre els Dotze, està cridada a continuar en el temps i arreu del món aquesta mateixa acció. La comunitat cristiana no es anònima, no la formen persones deslligades les unes de les altres, desconegudes entre si. El Senyor crida els Dotze pel nom, un a un. Així neix la primera comunitat. I de la mateixa manera continua naixent encara avui cada comunitat cristiana. Cadascú té el seu nom, la seva història. I a cadascú se li encomana la missió d'anunciar l'Evangeli i guarir les malalties. La condició prèvia a la missió és que l'apòstol ha d'«estar amb Jesús». Es podria dir que l'apòstol és sobretot deixeble, és a dir un que està amb Jesús, que l'escolta, que el segueix. L'estreta relació amb la vida i les paraules de Jesús és el fonament de l'apostolicitat dels deixebles. Si estan amb Jesús, aniran amb ell enmig de les multituds i continuaran la seva mateixa obra de predicació i guarició. No és perquè sí que Jesús, d'acord al que refereix l'evangelista Joan, els dirà: «Sense mi no podeu fer res» (Jn 15,5). És Jesús que opera a través la seva Església. I ella ha de configurar-se cada vegada més al seu Senyor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
