Pregaria per la unitat dels cristians. Memòria particular de les comunitats cristianes d'Àfrica. Llegir més
Pregaria per la unitat dels cristians. Memòria particular de les comunitats cristianes d'Àfrica.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 3,31-35
Llavors arriben la mare i els germans de Jesús i, de fora estant, envien a buscar-lo. Hi havia molta gent asseguda al voltant d'ell. Li diuen:
--La teva mare i els teus germans són aquí fora, que et busquen.
Ell els respon:
--¿Qui són la meva mare i els meus germans?
Llavors, mirant els qui seien al seu voltant, diu:
--Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'evangelista Marc ens continua mostrant Jesús que s'hostatja a una casa i, com de costum, és envoltat de molta gent. Mentre està parlant arriben els seus parents amb Maria. L'evangelista no explica el motiu de la seva visita. Però és fàcil imaginar que potser estaven preocupats per la desmesura que Jesús mostrava i també perquè sabien que els fariseus el vigilaven, fins al punt d'haver-ne enviat alguns des de Jerusalem. Volien, fos com fos, veure'l i parlar amb ell. Segurament cansats pel viatge ?venien de Natzaret? no van esperar que Jesús acabés de parlar i enviaren algú a dir-li que havien arribat. L'aglomeració era molta i es van quedar «fora». Aquesta puntualització no es refereix només a una situació espacial. Aquells parents estaven fora, no es trobaven entre els que estaven escoltant el jove profeta. Ja podem deduir d'aquesta indicació, que no són els lligams de sang, o els lligams d'una tradició ritual, que porten a ser veritables familiars de Jesús. Només qui està dins la casa, només aquells que escolten personalment la Paraula de Déu, formen part de la nova família que ha vingut a formar. De fet, Jesús, mirant als qui tenia reunits al seu voltant, adreçant-se als qui li indicaven que la seva mare amb els seus altres germans eren fora de la casa, diu: «Aquests són la meva mare i els meus germans!» A través d'aquesta afirmació clara i nítida, Jesús indica qui forma part de la seva família, de l'Església. En formen part aquells que escolten l'Evangeli. La comunitat cristiana neix d'aquesta escolta, la casa es construeix sobre la Paraula de Déu que és la roca que sosté cada comunitat i tota l'Església. I aquesta comunitat ?cal tenir-ho molt en compte? no és una associació qualsevol. Té les característiques de la «família». L'Església ha de viure com una família, és a dir amb els vincles propis d'aquesta institució. Els seus membres han de viure les relacions de fraternitat pròpies de la família, a partir del Pare que està en el cel, a qui Jesús convida a dir «abbà», i a continuació amb el mateix Jesús i amb tots els altres germans i germanes. Hem d'estar atents a no caure en la temptació de pensar que som de la família perquè ja complim alguns rituals i practiquem alguna bona acció. La relació amb Jesús té les característiques de les relacions familiars, per tant plenes d'amor gratuït, d'autèntica fraternitat, de compromís profund, de pertinença apassionada, d'esperança compartida. Aquest és el sentit del discipulatge. Ser deixeble requereix l'escolta atenta i ben disposta de les paraules de Jesús i el compromís de la pròpia vida amb ell. De fet no n'hi ha prou amb formar part del grup dels cristians per ser deixebles, de la mateixa manera que aquells «parents» sentien la seva relació amb Jesús. Cada dia tenim necessitat d'entrar «dins» la comunitat i escoltar l'Evangeli que hi és predicat. No s'és deixeble d'una vegada per totes! Cada dia necessitem estar al costat de Jesús i escoltar la seva paraula. Si vivim així, Jesús dirigirà els seus ulls plens d'amor sobre nosaltres i sentirem com ens diu: «Aquests són la meva mare i els meus germans!» És la felicitat de ser deixebles seus, no pels nostres mèrits, sinó perquè escoltem la seva paraula i tractem de posar-la en pràctica.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
