Memòria de sant Adalbert, bisbe de Praga. Va patir el martiri a la Prússia oriental on s'havia traslladat per anunciar l'Evangeli (+ 997). Va residir durant molt de temps a Roma on es venera la seva memòria a la basílica de Sant Bartomeu a l'Illa Tiberina. Llegir més
Memòria de sant Adalbert, bisbe de Praga. Va patir el martiri a la Prússia oriental on s'havia traslladat per anunciar l'Evangeli (+ 997). Va residir durant molt de temps a Roma on es venera la seva memòria a la basílica de Sant Bartomeu a l'Illa Tiberina.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Crist ha ressuscitat d’entre els morts i no mor més!
Ell ens espera a Galilea !
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 2,36-41
"Per tant, que sàpiga de cert tot el poble d'Israel que Déu ha constituït Senyor i Messies aquest Jesús que vosaltres vau crucificar.
Quan van sentir això, el seu cor va quedar trasbalsat i digueren a Pere i als altres apòstols:
-Germans, què hem de fer?
Pere els va respondre:
-Convertiu-vos, i que cada un de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesucrist per obtenir el perdó dels pecats, i així rebreu el do de l'Esperit Sant. Perquè la promesa és per a vosaltres i els vostres fills, i també per a tots els qui són lluny, tants com en cridarà el Senyor Déu nostre.
Pere continuava donant testimoni amb moltes altres paraules i els exhortava dient:
-Aparteu-vos d'aquesta generació esgarriada.
Els qui acceptaren la predicació de Pere es van fer batejar, i aquell mateix dia s'afegiren als germans unes tres mil persones.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Crist ha ressuscitat d’entre els morts i no mor més!
Ell ens espera a Galilea !
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Les paraules d'aquesta primera predicació de l'apòstol Pere, van tocar el cor dels qui l'estaven escoltant. Ells, diu el llibre dels Fets, "es van trasbalsar". És la tasca que cada predicació ha de fixar-se: arribar al cor de qui l'escolta i tocar-lo, és a dir, interrogar-lo, commoure'l, corregir-lo, inquietar-lo. La Carta als Hebreus dirà més endavant que la Paraula de Déu és com una espasa de dos talls que penetra en el més profund del cor. Trasbalsats, els qui escoltaven de seguida fan una pregunta a Pere, una pregunta simple però profunda: "Què hem de fer?" És la pregunta que tota predicació ha de suscitar. Pere com a resposta proposa l'Evangeli, el llevat d'una nova societat, l'energia que porta a concebre i a viure d'una manera nova la relació entre els homes. L'Evangeli, de fet, no pretén dictar un programa polític, socialment perfecte. L'Evangeli demana la conversió del cor. A partir del canvi del cor comença el canvi del món. Homes i dones amb un cor nou, ple d'amor, empenyen a donar la vida pels altres. Qui acull l'Evangeli ja no és esclau
de la soledat i de l'egoisme, sinó participant de la victòria de l'amor sobre l'odi, de la vida sobre la mort. Lluc constata: "Els qui acceptaren la predicació de Pere es van fer batejar, i aquell mateix dia s'afegiren als germans unes tres mil persones" (v. 41). L'Evangeli genera la comunitat. Els trets de la nova comunitat estan ben delineats: l'escolta de l'ensenyament dels apòstols, la comunió fraterna, la fracció del pa, la pregària i la comunió de béns. És tracta de la descripció de tota comunitat cristiana d'ahir i d'avui. Cada generació cristiana, també la nostra, és cridada a confrontar-se amb aquestes paraules dels Fets dels Apòstols. I quan parlem de reforma de l'Església volem dir, de fet, recuperar la "forma" que tenia la primera Església. És la profecia que els Fets continuen proposant-nos perquè nosaltres també puguem portar-la a terme.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
