Festa de la Trinitat
Record de sant Agustí de Canterbury (ca. 605.), bisbe, pare de l'Església anglesa.
Les Esglésies ortodoxes celebren la Pentecosta.
Llegir més
Primera Lectura
Deuteronomi 4,32-34.39-40
»Investiga el passat, les èpoques que t'han precedit, d'ençà que Déu va crear la humanitat sobre la terra. Demana d'un cap a l'altre del món, a veure si mai ha succeït un fet tan gran, si s'ha sentit mai res de semblant. ¿Hi ha cap poble que hagi sentit la veu de Déu que li parlava des del mig del foc, com tu l'has sentida, i hagi continuat amb vida? ¿O cap altre déu que hagi gosat arrencar un poble que vivia en poder d'un altre per fer-se'l seu? Vosaltres mateixos heu vist tot el que ha fet a Egipte el Senyor, el vostre Déu, valent-se de proves, senyals i prodigis, combatent amb mà forta i braç poderós, amb gestes esglaiadores. Reconeix, doncs, avui, que el Senyor és l'únic Déu: ni dalt al cel ni aquí baix a la terra no n'hi ha d'altre; recorda-ho sempre en el teu cor. Observa els seus decrets i els seus manaments que avui et dono, perquè tu i els teus descendents sigueu feliços, i tingueu llarga vida en el país que el Senyor, el vostre Déu, us dóna per sempre.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
