Salm responsorial
Salm 48 (49)
Antífona
Reuniu tresors en el cel.
- Escolteu això, tots els pobles,
estigueu atents, habitants de la terra,
- gent noble i gent senzilla,
pobres i rics, tots alhora.
- Dels meus llavis sortiran paraules assenyades;
del meu cor, pensaments madurats amb saviesa.
- Fixo l’atenció en un cas proverbial,
exposo el meu enigma al so de la lira.
- Per què he de tenir por en dies dolents,
quan m’envolta la malícia dels perversos?
- Vénen refiats de la seva fortuna,
es glorien de la seva gran riquesa.
- Quin home en podrà redimir un altre
i pagar a Déu el seu rescat?
- Ni que ofereixi un preu molt alt,
s’acabarà per sempre més la seva vida:
- no comprarà el dret de viure sempre
i escapar-se de la mort.
= Veurà com moren els savis, †
com se’n van alhora necis i ignorants,
i abandonen als altres la fortuna.
= Les tombes seran la seva casa per sempre, †
s’hi estaran segles i més segles,
ni que els terrenys conservin els seus noms.
- L’home no dura en els honors,
s’assembla al bestiar, de qui no es parla més.
- Aquesta és la sort dels qui es refien d’ells mateixos,
la fi dels qui es complauen en les pròpies paraules:
- s’aplegaran com ramats a la terra dels morts,
la mort mateixa serà el seu pastor.
= Baixaran de dret al sepulcre, †
es desfiguraran les seves faccions.
La terra dels morts serà el seu palau.
= Però a mi, Déu em rescatarà la vida †
de les urpes del regne dels morts
per endur-se’m amb ell.
- No et preocupis si un home s’enriqueix
i acumula una fortuna a casa seva:
- quan es mori no s’endurà res,
no el seguiran les seves riqueses.
- En vida es felicitava a si mateix:
«Tots t’alaben per la teva sort!»
- Però acabarà reunint-se amb els seus pares,
que no veuran mai més la llum.
- L’home que viu en els honors i no entén res,
s’assembla al bestiar, de qui no es parla més.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
