Record de Sant Nil, stàrets rus (+1508). Va ser pare de monjos als quals va ensenyar el gran amor del Senyor pels homes, exhortant-los a demanar a Déu de tenir el seu mateix sentiment (en grec, «macrothimia»). Record de la Pregària pels nous màrtirs del segle XX, presidida per Joan Pau II al Colosseu de Roma al costat dels representants de les Esglésies cristianes. Llegir més
Salm responsorial
Salm 51 (52)
Antífona
Confio en tu, Senyor, perquè ets bo.
- Per què et glories, valent, de fer el mal,
si tot el dia Déu manté el seu amor?
= La teva llengua ordeix intrigues, †
és esmolada com una navalla,
home impostor.
- T’estimes més el mal que no el bé,
t’agrada la mentida i no la veritat;
- prefereixes les paraules que destrossen,
llengua impostora.
= Per això Déu et derrocarà per sempre, †
et traurà fora i t’arrasarà la casa,
t’arrencarà de la terra dels vivents.
- Els justos veneraran Déu quan ho vegin
i diran tot rient-se’n:
- «Mireu l’home valent:
no buscava pas en Déu la seva força,
- confiava en la seva gran riquesa,
es creia fort amb les seves intrigues.»
- Però jo, com olivera frondosa dins la casa de Déu,
confio en el seu amor per sempre més.
= Sempre et donaré gràcies pel que has fet; †
espero en el teu nom, que és bondadós,
davant els teus fidels.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
