Memòries dels sants Addai i Mari, fundadors de l'Església caldea. Pregària pels cristians de l'Irak. Llegir més
Salm responsorial
Salm 61 (62)
Antífona
Només en Déu reposa la meva ànima.
- Només en Déu reposa la meva ànima,
d’ell em ve la salvació.
- Només ell és la roca que em salva,
el meu castell de refugi: mai no cauré.
= Fins quan us llançareu contra un home †
vosaltres, tots junts, per enderrocar-lo,
com una muralla a punt de caure, com una tàpia que s’esfondra?
- Sols tramen altivament de fer-me caure,
els agrada d’enganyar;
- mentre beneeixen amb la boca,
maleeixen dintre seu.
- Reposa només en Déu, ànima meva;
d’ell em ve tota esperança.
- Només ell és la roca que em salva,
el castell on em trobo segur.
= En Déu tinc la salvació i la glòria, †
és la meva roca inexpugnable;
trobo en Déu el meu refugi.
= Vosaltres, poble seu, confieu sempre en ell, †
esplaieu davant d’ell el vostre cor:
Déu és el nostre refugi.
- Els homes només són fum,
els mortals són enganyosos:
- tots plegats, a les balances,
no pesen més que el vent.
- No confieu en els guanys obtinguts amb violència,
no us refieu dels béns robats.
- Si augmentàveu les riqueses,
no hi poseu el cor.
- Déu ha parlat una vegada,
i jo he entès dues coses:
= que de Déu és el poder †
i l’amor és del Senyor,
i que tu pagues a cadascú segons les seves obres.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
