Salm responsorial
Salm 64 (65)
Antífona
Oh Déu, et lloem pel teu amor.
- Ets digne de lloança, Déu meu, a Sió:
ets digne que et complim les prometences.
- A tu, que escoltes les pregàries,
acuden tots els vivents.
- Les nostres culpes ens aclaparen,
però tu ens perdones les faltes.
- Feliç aquell que esculls i fas venir
perquè visqui en els teus atris.
- Ens saciarem dels béns de casa teva,
dels dons sagrats del teu temple.
- Amb prodigis de bondat ens respons,
Déu, salvador nostre;
- ets l’esperança de tota la terra
i dels mars més llunyans.
- Amb la teva força plantes les muntanyes,
cenyit de poder;
= apaivagues el bramul de la mar, †
el bramul de les onades
i els avalots dels pobles.
- Els qui viuen als extrems de la terra
s’esglaien de veure els teus prodigis;
- les portes de l’aurora i del crepuscle,
les omples de goig.
- Vetlles per la terra i la regues,
l’enriqueixes a mans plenes.
- El rierol de Déu desborda d’aigua:
així prepares els sembrats.
- Prepares la terra
amarant els seus solcs,
= desfent-ne els terrossos, †
ablanint-la amb els xàfecs
i beneint el que hi germina.
- Corones l’anyada amb l’abundor que cau del cel,
arreu on passes regalima l’abundància.
- Regalimen les pastures de l’estepa,
s’engalanen d’alegria els turons.
= Les prades es vesteixen de ramats, †
les valls es cobreixen de blat.
Tot crida de joia, tot canta.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
