XIV del temps ordinari
Record d'Atenàgores (1886-1972), patriarca de Constantinoble, pare del diàleg ecumènic.
Llegir més
Primera Lectura
Isaïes 66,10-14
Alegreu-vos amb Jerusalem,
feu festa amb ella
tots els qui l'estimeu!
Alegreu-vos del seu goig
tots els qui portàveu dol per ella!
Xuclareu i us saciareu
del seu pit que consola,
sereu alletats amb les delícies
del seu ric aliment.
Perquè això diu el Senyor:
«Jo decantaré cap a ella, com un riu,
la pau i el benestar,
la riquesa de les nacions,
com un torrent desbordant.
Vosaltres en xuclareu les delícies.
Sereu portats al braç
i amanyagats sobre els genolls.
Com una mare consola el seu fill,
jo també us consolaré:
a Jerusalem sereu consolats.
Quan ho veureu,
el vostre cor bategarà de goig
i reviuran com l'herba
els vostres ossos.
La mà del Senyor es farà conèixer
als seus servents,
però els seus enemics
tastaran la seva indignació.»
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
