XVII del temps ordinari Llegir més
Primera Lectura
Gènesi 18,20-32
Llavors el Senyor digué a Abraham:
--El clam que puja contra Sodoma i Gomorra és molt fort. És greu, el seu pecat. Hi baixaré i veuré si les seves obres corresponen al clam que m'arriba. Sigui el que sigui, ho sabré.
Els dos homes que acompanyaven el Senyor se'n van anar cap a Sodoma, però Abraham es quedà encara davant d'ell. Llavors Abraham s'acostà i digué:
--¿De debò que faràs desaparèixer tant el just com el culpable? Suposem que a la ciutat hi ha cinquanta justos. ¿De debò que els faràs desaparèixer? ¿No perdonaràs aquest lloc per amor d'aquells cinquanta? Mai de la vida no faràs una cosa així! ¿Exterminaràs el just amb el culpable? ¿Que el just i el culpable siguin tractats igual? Mai de la vida! ¿El qui judica tota la terra, no farà justícia?
El Senyor va respondre:
--Si trobava dintre de Sodoma cinquanta justos, per amor d'ells perdonaria tota la ciutat.
Abraham va insistir:
--Goso parlar al Senyor, jo que sóc només pols i cendra. Suposem que, per a arribar a cinquanta justos, en faltessin cinc. ¿Per aquests cinc, destruiries tota la ciutat?
El Senyor li va dir:
--No la destruiria si hi trobava quaranta-cinc justos.
Abraham va tornar a parlar:
--Suposem que només n'hi hagués quaranta.
El Senyor va respondre:
--No ho faria, per consideració a aquests quaranta.
Abraham va continuar:
--Que el meu Senyor no s'enfadi si insisteixo. Suposem que només n'hi hagués trenta.
El Senyor respongué:
--No ho faria si n'hi trobava trenta.
Abraham va insistir:
--Goso parlar encara al meu Senyor. Suposem que només n'hi hagués vint.
El Senyor va respondre:
--No la destruiria, per consideració a aquests vint.
Abraham insistí novament:
--Que el meu Senyor no s'enfadi si insisteixo per darrera vegada. Suposem que només n'hi hagués deu.
El Senyor li respongué:
--No la destruiria, per consideració a aquests deu.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
