LA PREGÀRIA CADA DIA

Homilia

La muntanya de la transfiguració, que la tradició posterior identificarà amb el Tabor, es presenta com a imatge de tot itinerari espiritual. Podem imaginar-nos Jesús que ens crida també a nosaltres per conduir-nos a la muntanya, com ho va fer amb els tres deixebles més amics, per a viure amb ell l’experiència de la comunió íntima amb el Pare; és una experiència tan profunda que transfigura el rostre, el cos i fins i tot els vestits, tot plegat, per dintre i per fora. Alguns estudiosos suggereixen que el nucli històric de la narració es basa en una experiència que en primer lloc va afectar Jesús: una visió celestial que li hauria provocat una transfiguració. És una hipòtesi versemblant i sens dubte suggerent ja que ens permet recollir amb més profunditat la vida espiritual de Jesús. De vegades oblidem que també ell va tenir el seu itinerari espiritual, com el mateix Evangeli apunta: Jesús «creixia i s’enfortia, ple de saviesa». Segurament no li van mancar alegries pels fruits rebuts del seu ministeri pastoral, així com també va sentir els anhels i les angoixes per saber quina era la voluntat del Pare (Getsemaní i la creu són els moments més dramàtics). Per a ell no tot era clar, no tot estava programat, per això va sentir la fatiga, i també l’alegria, d’un camí. Jesús també va haver de pujar a la muntanya, com ho van fer Abraham i després Moisès i Elies, i com ho ha de fer tot creient. Jesús va sentir necessitat de «pujar» a la muntanya: era la necessitat de trobar-se amb el Pare. És cert que la comunió amb el Pare era tota la seva vida, el punt àlgid de les seves jornades, la substància de la seva missió, el cor de tot el que era i feia; però Jesús tenia necessitat de moments en el quals aquesta relació íntima emergís en tota la seva plenitud. Certament en tenen necessitat els deixebles. Doncs bé, el Tabor va ser un d’aquests moments especials de comunió que l’Evangeli estén a tots els esdeveniments històrics del poble d’Israel, com ho testimonia la presència de Moisès i Elies que «conversaven amb ell». Jesús no va viure sol aquesta experiència; va voler involucrar-hi també tres dels amics més íntims. Fou un dels moments més significatius de la vida personal de Jesús, i ho va ser també per als tres deixebles i ho és per a tots els qui es deixen conduir per aquesta mateixa pujada. En la tradició de l’Església hi ha hagut moltes interpretacions d’aquest fragment evangèlic. Una de les més constants és la que veu en la vida monàstica un reflex de la transfiguració, motivada per la radicalitat de l’elecció que comporta. Però penso que es pot veure —o millor viure— l’experiència de la transfiguració també en la litúrgia dominical a la qual tots som cridats a participar. Durant la celebració vivim, units a Crist, el moment més alt de la comunió amb Déu. I és precisament durant la Santa Litúrgia que podem repetir les mateixes paraules de Pere: «Rabí, és bo que estiguem aquí dalt! Hi farem tres cabanes...». La Litúrgia del diumenge és el moment espiritual més alt al qual som cridats. No és només el punt culminant de la setmana sinó la font dels dies següents. L’Eucarístia, en certa manera, ho és tot. La resta és com una conseqüència. Quan l’Evangeli escriu que els tres deixebles «es van desvetllar» i es van trobar amb Jesús sol, és com dir que, d’una certa manera, amb la Missa en tenim prou. És una energia tan gran que, després d’haver-nos transformat, ens fa capaços de canviar el món que ens envolta.