LA PREGÀRIA CADA DIA

Homilia

«No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne». Així comença el passatge evangèlic de Lluc (12,32) que se’ns proposa aquest diumenge. Reprèn el cor de la predicació de Jesús, l’arribada del regne. Als seus deixebles els confia la important missió de continuar el seu anunci i la seva realització des d’ara, encara que sigui un petit ramat. El centre de la seva predicació que, en conseqüència, ha de ser la mateixa en la preocupació dels creients, s’accentua en el verset anterior: «Busqueu més aviat el seu Regne, (del Pare), i això (els béns de la vida) se us ho donarà de més a més» (v. 31).
Aquesta referència al regne de Déu, en el qual el deixeble ha de posar tot el seu interès, es situa en clara antítesi amb la cultura comuna dels homes que tendeix a buscar només les coses de la terra. El regne de Déu és la instauració de la pau per a tots els homes. Aquesta és la mateixa raó de les paraules que segueixen. «Doneu els diners com almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reunir-vos al cel un tresor que no s’acabi; allà els lladres no s’hi acosten, ni les arnes no destrossen res». Jesús vol dir que, al contrari dels béns terrenals que es poden perdre, els tresors del cel no corren cap perill (es reprèn una tradició bíblica en la qual és normal considerar les obres com a tresors conservats en el cel). Una antiga dita hebrea diu: «Els meus pares han acumulat tresors aquí baix, i jo els he acumulat allà dalt…» «Els meus pares han acumulat tresors que no produeixen cap interès i jo he acumulat tresors amb interessos». D’aquestes paraules emergeix un home diferent al ric a qui sorprèn la mort mentre pensa en els seus guanys o viu pres dels seus assumptes: és el deixeble que espera el Senyor i el seu regne. L’Evangeli aclareix aquesta idea amb la paràbola de l’administrador fidel i assenyat a qui l’amo confiarà els seus servents.
L’administrador pensant que el seu amo tardarà a tornar comença a maltractar els criats i les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, però l’amo vindrà el dia que menys s’ho espera i a l’hora que ell no sap. En realitat, el maltractament a una altra persona, a més de ser un fet odiós en si mateix, té sempre una certa dosi de no sentit. Sempre és un fet violent que, bé o malament, es torna també contra aquell que el fa. Una cosa semblant passa amb el problema de la contaminació. El qui contamina el medi, encara que pensi que no li afecta, acaba contaminant-se ell mateix amb l’aire que respira o amb l’aliment que pren. Passa el mateix amb el qui fa la vida més difícil als altres. Actuant així contamina la vida, i la violència que ha exercit és torna contra ell mateix. Per això el passatge evangèlic proposa estar ben desperts: «Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos» (vv. 36-37); i també: «Feliços aquells que l’amo, quan arribi, trobi vetllant!» L’home que vol dormir apaga el llum; el que vol estar despert quan arribi l’amo ha de mantenir el llum encès.
La vigilància és una virtut que avui sembla devaluada. Però és essencial en la nostra vida. Moltes vegades ens adormim en les nostres coses, ens carreguem de feina i de neguits. «On teniu el tresor hi tindreu el cor» (v. 34), diu Jesús. I aquí rau el nostre problema, el tresor del cristià és el Senyor i la seva vida consisteix a esperar-lo. La recompensa de la qual parla Jesús, la que concedirà als qui trobi vetllant, és una recompensa increïble que altera les pràctiques habituals: el mateix Senyor es cenyirà, farà seure a taula el servent i es posarà a servir-lo. És el sentit d’una vida plena que aconsegueixen viure els qui vetllen, no per a ells mateixos sinó per acollir el Senyor. Molts sants, pensant en la vigilància, han dit: «He de viure cada dia com si fos l’últim» Si tots ho féssim així, la nostra vida seria diferent, més humana i més bonica, més plena, més rica, més veritable, menys avorrida, menys desesperada. En definitiva, tindríem més vida.