Record del martiri de sant Joan Baptista, precursor del Senyor. Llegir més
Salm responsorial
Salm 98 (99)
Antífona
Lloeu el Senyor, que ell és sant.
- El Senyor és rei, els pobles tremolen.
Seu en carrossa de querubins, la terra trontolla.
- El Senyor és gran a Sió,
és excels per damunt de tots els pobles.
- Que reconeguin el teu nom, gran i terrible:
«Ell és sant.»
- Rei potent que estimes la rectitud,
tu has posat els fonaments del dret;
- has creat el dret i la justícia
en el poble de Jacob.
= Exalceu el Senyor, el nostre Déu, †
prosterneu-vos davant l’escambell dels seus peus:
«Ell és sant.»
- Moisès i Aaron entre els seus sacerdots,
Samuel entre els qui invocaven el seu nom;
- invocaven el Senyor i ell els responia,
els parlava en la columna de núvol.
- Ells guardaven l’aliança
i els preceptes que els donava.
= Senyor, Déu nostre, tu els responies: †
eres per a ells Déu de perdó,
tot i demanar-los comptes de les seves culpes.
= Exalceu el Senyor, el nostre Déu, †
prosterneu-vos davant la seva santa muntanya:
«És sant el Senyor, el nostre Déu.»
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
