Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jeremies 24,1-10
Després que Nabucodonosor, rei de Babilònia, va deportar al seu país des de Jerusalem el rei de Judà, Jeconies, fill de Joiaquim, juntament amb els prohoms de Judà, els ferrers i els serrallers, el Senyor em va mostrar dos cistells de figues posats l'un al costat de l'altre davant el temple del Senyor. En un dels cistells hi havia figues molt bones, tan bones com les figues primerenques, i a l'altre hi havia figues molt dolentes, tant que no es podien menjar.
El Senyor em va dir:
--Què veus, Jeremies?
Vaig respondre:
--Figues: les bones són molt bones; però les dolentes ho són tant, que no es poden menjar de tan dolentes.
Llavors el Senyor em va comunicar la seva paraula:
--Això diu el Senyor, Déu d'Israel: Així com dóna gust de mirar aquestes figues bones, jo també miraré amb benvolença els deportats de Judà al país dels caldeus, que jo mateix he expulsat d'aquesta ciutat. Posaré sobre ells la meva mirada benvolent i els faré tornar en aquesta terra, els reconstruiré per no enderrocar-los més i els plantaré per no arrencar-los més. Els obriré el cor perquè em coneguin: sabran que jo sóc el Senyor. Ells seran el meu poble i jo seré el seu Déu: es convertiran a mi de tot cor.
»En canvi, això diu el Senyor: Tractaré igual com figues que, de tan dolentes, no es poden menjar, Sedecies, rei de Judà, la seva cort i la resta dels habitants de Jerusalem, els que queden en aquest país i els que habiten al país d'Egipte. En faré un espectacle esgarrifós per a tots els reialmes de la terra. Seran motiu d'insults i de sàtires, tema d'escarni i de malediccions pertot arreu on els dispersaré. Enviaré contra ells l'espasa, la fam i la pesta, fins que desapareixeran de la terra que jo els vaig donar, a ells i als seus pares.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La història no és una elecció entre bons i dolents realitzada segons criteris humans. No és com la fruita, sobretot com les figues de dos cistells collocats l’un davant de l’altre, un cistell ple de figues dolces, com les primerenques, i l’altre, en canvi, ple de fruita tan dolenta que no es pot menjar. Conèixer i assenyalar els signes dels temps significa entendre la voluntat divina, llegir la història com el Senyor la llegeix i la guia. Però les aparences poden enganyar. Després de la primera deportació a Babilònia, era fàcil concloure que els exiliats a la capital de l’imperi de Nabucodonosor eren els més pecadors, els rebutjats pel Senyor, els veritables culpables. En canvi, els que s’havien quedat a Jerusalem, començant pel rei Sedecies, es pensaven ser justos, perquè el rei caldeu els havia salvat de la deportació. La història es mou segons el designi de Déu i no segons el dels homes. I el Senyor mostra la seva preferència pels pobres i els afligits, els perseguits i els presoners. Els deportats a Babilònia tindran totes les benediccions: tornaran a casa i mai més seran desplaçats. En canvi, els supervivents del país, amb Sedecies al capdavant, seran expulsats del país i no hi tornaran. Com diu Jesús: «Molts passaran de primers a darrers, i molts, de darrers a primers» (Mt 19,30). Els que se sentien segurs no trobaran el seu lloc, mentre que els pobres, els últims, ocuparan els primers llocs. El curs de la història depèn del Senyor que la guia amb força, però mai de manera prepotent, i sempre nova. Allò que compta és entrar en l’aliança d’amor que Ell proposa al seu poble, fonamentada en un cor que el conegui i el reconegui com l’únic Senyor a qui es pot confiar la vida. Pertànyer a Déu és la font de la felicitat. Tornar a Ell és la font de tota benaurança. Com llegim en el mateix profeta Jeremies: «L’aliança que jo pactaré amb el casal d’Israel després d’aquells dies serà aquesta: Posaré la meva llei en el seu interior, l’escriuré en el seu cor. Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble» (31,33 ).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
