LA PREGÀRIA CADA DIA

Homilia

Tots els pelegrins a Terra Santa saben que llegir l’Evangeli en aquells indrets facilita la comprensió de moltes de les seves pàgines a causa dels contorns més precisos que aquestes prenen. L’Evangeli d’aquest diumenge n’és una. L’evangelista Lluc ens presenta el viatge de Jesús cap a Jerusalem, i podem imaginar els camins polsosos i solejats, de vegades a través de deserts pedregosos com el de Judà, que pugen cap a la muntanya de Sió, anhelada meta per a tot jueu piadós. Jesús acabava de sortir de casa d’un dels principals fariseus, on havia participat en un banquet, durant el qual no havien faltat paraules decidides i esmolades. Reprenia el camí seguit per una multitud. En adonar-se que molta gent el seguia, Jesús «girant-se» els va mirar. No és una simple descripció de la situació. En aquell «girar» hi ha tota la passió de Jesús per la gent. Quantes vegades havia repetit als que el seguien que no havia vingut per a ell mateix sinó per a ells! Des de llavors, Jesús no deixa de «girar-se» cap a les multituds cansades i abatudes d’aquest món. Les multituds d’ahir i les d’avui. I amb elles, també nosaltres.
Efectivament, cada vegada que se’ns anuncia l’Evangeli, especialment en la litúrgia eucarística del diumenge, es fa realitat un altre cop aquest «girar-se» de Jesús. La seva paraula és proclamada per a nosaltres, és proclamada per arribar i commoure el nostre cor. El «girar-se» de Jesús és un girar-se seriós, perquè el seu amor és seriós. Ell va carregar amb la nostra causa fins a tal punt que va donar la seva pròpia vida per nosaltres. Però, a nosaltres ens demana que el seguim amb la mateixa serietat: «Si algú ve a mi i no m’estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu» (v. 26). Són les condicions per seguir Jesús. En cap altre moment de l’Evangeli es parla amb tanta serietat de com seguir Jesús. A diferència del passatge anàleg de Mateu (10,37), Lluc enumera detalladament les diferents relacions de parentela, sembla no voler excloure ningú, i tots estan sotmesos al irritant verb «odiar». Per ser els meus deixebles, diu Jesús, no n’hi ha prou amb venir darrere meu físicament i suportar algun sacrifici, és necessari tallar d’arrel amb tots els vincles del passat, fins a arribar a «odiar» el pare, la mare, l’esposa, els fills, els germans, les germanes i fins i tot un mateix. No hi ha dubte que es tracta de paraules a primera vista duríssimes, fins al punt que sembla impossible que hagin sortit de la boca de Jesús. Tanmateix, hi són, clares i inequívoques.
És evident que es tracta d’expressions que cal situar en el context lingüístic semític, que no té el comparatiu relatiu, de manera que l’essència de la frase «estimar menys» es converteix gairebé automàticament en «odiar». Aquesta és la interpretació habitual d’aquest passatge. No obstant això, l’expressió «odiar» no s’ha de neutralitzar fàcilment. La pretensió de Jesús va ser i continua sent extremament dura per si mateixa. Una interpretació simplement ètica de la paraula (rebuig del manament de l’amor, o bé crítica del quart manament del decàleg) no recull l’essència de la petició evangèlica. Jesús i el Regne de Déu exigeixen anul•lar tots els ordenaments de vida vàlids fins al moment, per crear-ne de nous. És a partir de l’opció radical per Jesús que han de renéixer les relacions, també les familiars. Si algú vol estimar Jesús de manera semblant als altres afectes, no estimarà seriosament cap dels dos. La radicalitat de l’opció pel Senyor és la substància d’aquest fragment evangèlic. El verset següent ho aclareix: «Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu» (v. 27). Jesús pronuncia aquesta frase mentre camina cap a Jerusalem, on l’espera la creu.
Així doncs, «anar darrere Jesús» significa prendre part en el seu destí, ser una sola cosa amb ell. No és una tasca fàcil o poc important. Per emprendre aquest camí cal reflexionar a consciència i valorar les decisions que es prenen. Jesús aclareix aquest concepte amb dos exemples extrets de la vida quotidiana. L’home que vol construir una torre calcula al detall si disposa de prou mitjans econòmics per realitzar l’empresa. També un rei, abans de començar una guerra, valora si amb les seves forces podrà derrotar l’enemic, en cas contrari, negocia les condicions de pau abans no sigui massa tard. Això no vol dir que calgui fer càlculs, com si hi hagués una alternativa a seguir el Senyor. Res d’això. Jesús acaba afirmant: «el qui de vosaltres no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu» (v. 33). Sembla que l’únic càlcul que calgui fer sigui, doncs, renunciar a tot per elegir Jesús i ser el seus deixebles. I aquest no és un acte banal, és el més extremament seriós de la nostra vida.