XXIV del temps ordinari
Record de Maria, mare de Jesús, dolorosa sota la creu, i de tots aquells que viuen la compassió amb qui està crucificat, sol, condemnat. Record de Pino Puglisi, rector de Brancaccio (Palermo), màrtir assassinat por la màfia.
Llegir més
Segona Lectura
1a Timoteu 1,12-17
Dono gràcies a aquell qui m'ha fet fort, Jesucrist, Senyor nostre, ja que ha volgut donar-me aquest ministeri i s'ha fiat de mi, que primer blasfemava contra ell, el perseguia i l'injuriava. Però Déu es va apiadar de mi perquè obrava amb ignorància, ja que encara no tenia fe. I la gràcia de nostre Senyor ha estat molt abundosa, juntament amb la fe i l'amor que trobem en Jesucrist. Això que ara et diré és digne de crèdit i de tota confiança: Jesucrist va venir al món a salvar els pecadors, dels quals jo sóc el primer. Però Déu s'apiadà de mi perquè Jesucrist demostrés primerament en mi tota la seva paciència, convertint-me en un exemple dels qui creurien en ell i tindrien així vida eterna.
Al rei dels segles, Déu únic, immortal i invisible, honor i glòria pels segles dels segles. Amén.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
