Salm responsorial
Salm 106 (107)
Antífona
Enaltiu el Senyor pel seu amor.
- Enaltiu el Senyor: que n’és, de bo!
Perdura eternament el seu amor.
- Que responguin els qui el Senyor ha redimit,
els rescatats de les mans dels opressors;
- ell els ha aplegat de tots els països,
de llevant i de ponent, del nord i de migdia.
- Uns, errant pel desert, vagant per l’estepa,
no trobaven cap ciutat habitada;
- patien fam, passaven set
i els flaquejaven les forces.
- Enmig de l’angoixa cridaren al Senyor,
i ell els salvà dels perills:
- els guià per una pista segura
fins que arribaren en una ciutat habitada.
- Que enalteixin el Senyor pel seu amor,
pels prodigis que ha fet en bé dels homes:
- calmà la set dels assedegats
i omplí de menjar els famolencs.
- D’altres vivien a la fosca, a les ombres de la mort,
presoners de la dissort i les cadenes:
- s’havien rebellat contra les paraules divines
i havien menyspreat els designis de l’Altíssim.
- El seu cor defallia, afeixugat;
queien, i ningú no els ajudava.
- Enmig de l’angoixa cridaren al Senyor,
i ell els salvà dels perills:
- trencà les seves cadenes
i els féu sortir de la fosca, de les ombres de la mort.
- Que enalteixin el Senyor pel seu amor,
pels prodigis que ha fet en bé dels homes:
- ha esbotzat portes de bronze
i ha partit forrellats d’acer.
- D’altres, insensats, estaven abatuts
per les seves culpes i pel seu viure pervers;
- qualsevol menjar els repugnava,
ja arribaven a les portes de la mort.
- Enmig de l’angoixa cridaren al Senyor,
i ell els salvà dels perills:
- envià la seva paraula i els guarí,
alliberà la seva vida del sepulcre.
- Que enalteixin el Senyor pel seu amor,
pels prodigis que ha fet en bé dels homes;
- que ofereixin sacrificis d’acció de gràcies
i, aclamant-lo, publiquin el que ha fet.
- Uns comerciants s’embarcaren en grans naus
i navegaren mar endins per fer negoci;
- ells foren testimonis de les obres del Senyor,
dels seus prodigis en alta mar.
- A una ordre seva es girà un huracà
que aixecava grans onades:
- pujaven al cel, baixaven al fons
i, regirats de mareig, el cap els rodava;
- no es tenien drets, com si anessin beguts,
s’havia esfumat la seva perícia.
- Enmig de l’angoixa cridaren al Senyor,
i ell els salvà dels perills:
- mudà el temporal en bonança,
s’apaivagaren les onades de la mar,
- i els va dur fins al port tan desitjat,
plens de goig per la calma retrobada.
- Que enalteixin el Senyor pel seu amor,
pels prodigis que ha fet en bé dels homes;
- que l’exalcin en l’assemblea del poble,
que el lloïn en el consell dels ancians.
- Ell converteix els rius en deserts,
els dolls d’aigua en terra àrida;
- les terres fèrtils es tornen salines
perquè els seus habitants s’han pervertit.
- Converteix el desert en estanys,
la terra eixuta en fonts d’aigua viva;
- la dóna als afamats perquè hi habitin,
i ells hi funden una ciutat ben poblada.
- Sembren els camps, planten les vinyes
i en cullen fruits abundosos.
- Ell els beneeix, i es multipliquen a desdir,
i no permet que els minvi el bestiar.
- Però, reduïts a pocs, queden abatuts,
oprimits per les desgràcies i el dolor.
- Ell mateix, que confon els poderosos,
els fa errar per un desert sense camins.
- Però aixeca els pobres de la misèria
i augmenta, com els ramats, les seves famílies.
- Que els justos s’alegrin de veure-ho,
i tota maldat clogui la boca.
- Que els assenyats ho guardin en el cor
i comprenguin els favors del Senyor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
