LA PREGÀRIA CADA DIA

Homilia

Avui és el diumenge del pobre Llàtzer, d’aquell que jeu a la porta del ric, cobert de nafres, desitjós de afartar-se del que cau de la seva taula. En l’última salutació durant els funerals, preguem perquè el difunt pugui «amb Llàtzer, pobre en la terra, gaudir del repòs etern al cel». L’Evangeli vol que avui anem a trobar els molts pobres Llàtzers que hi ha en el món, ens ensenya a commoure’ns per les seves nafres, a escandalitzar-nos de la seva fam. Tinguem-lo present, perquè Llàtzer ens acollirà en el cel i intercedirà per nosaltres. «Tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure». Jesús vol que els homes no visquin despreocupats, que no se sentin «segurs», com els qui viuen tranquils, com diu el profeta Amós. Quan un viu despreocupat accepta un món de patiment i cava una fossa d’amor que ja no es pot superar. El contrari d’un cor despreocupat i superficial no és una vida d’heroi o agitada: és un cor humà i bo.
«Hi havia un home ric que portava vestits de porpra i lli, i celebrava cada dia festes esplèndides». Aquest home, sense nom, no és descrit com un malgastador, ni tampoc com un explotador dels seus servents. És algú com els altres i es comporta igual que els de la seva condició: viu de manera despreocupada la seva riquesa. El problema està en la segona part de la narració: «Un pobre que es deia Llàtzer s’estava ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric». L’evangelista en aquest cas ens diu el nom, Llàtzer, i marca la diferència entre la seva situació i la del ric. Aquesta escena, que contraposa obertament la vida consumista d’una banda i la misèria més absoluta per l’altra, no era considerada injusta segons la teologia dels escribes. I en no ser considerada injusta, fàcilment es tranquil•litzava la consciència amb la doctrina de l’almoina. Tant ahir com avui, es troben motius per deixar les coses com estan, per no canviar ni tan sols una injustícia patent com la que descriu l’Evangeli. Després de la mort dels dos protagonistes, s’obre un escenari totalment diferent. Però aquesta vegada, es veu clarament quin és el pensament de Déu i el seu judici. Tant el ric com Llàtzer són «fills d’Abraham». Però Llàtzer seu amb ell en la taula celestial. El ric, en canvi, no és acceptat en els tabernacles eterns i ha caigut en el lloc dels turments.
Si el ric hagués ajudat a Llàtzer, aquest l’hauria acollit al cel. Però només ara comprèn la veritat de la vida, i ja és massa tard. Implícitament, el ric admet la inevitabilitat de la seva trista condició actual, de la mateixa manera que abans acceptava tranquil•lament la seva despreocupació i els seus vestits de porpra i lli. De fet, no demana que el canviïn de lloc, sinó només una mica d’alleujament, en tindria prou amb tocar amb la llengua un dit mullat d’aigua. Però fins i tot això és impossible, ni tan sols Déu pot superar l’abisme que l’home construeix al seu voltant. Tanmateix, en aquest món, l’home continua creant abismes entre home i home, entre poble i poble, entre ètnia i ètnia i, finalment, a escala planetària, entre països rics i països pobres. Llàtzer és el vagabund que tenim al nostre costat, és l’estranger, és una ètnia oprimida, és un poble forçat i explotat. La paràbola mostra amb extrema evidència, la predilecció de Déu per Llàtzer i per aquells que, en qualsevol època de la història i arreu del món, estan en la mateixa situació.
El ric i el pobre moren. I el món s’inverteix. Com en les benaurances: el benaurat és el pobre, mentre que el ric es queda sol amb la seva riquesa que no dóna calor, no satisfà, sinó que turmenta. El món al revés és Llàtzer amb Abraham, en el si d’Abraham, mentre el ric es queda sense ningú que l’aculli, sense consol, es sadollava i ara té gana, reia i ara plora. Els turments del ric que llegim en l’Evangeli no són una amenaça. Jesús no espanta, sinó que tranquil•litza els homes. Però el Senyor intenta explicar la vida tal com realment és. Revela al ric que l’alegria i el futur no es troben en la riquesa. I que sense l’altre, un es queda sol i construeix un infern. Què es pot fer? Hi ha esperança per al ric? Pot canviar el ric? Aquesta pregunta angoixa enormement a Jesús. «És més fàcil que un camell passi pel forat de l’agulla, que no pas que un ric entri al Regne del cel», dirà. Va estimar aquell home ric, però no va ser estimat. Què es pot fer? Hem d’omplir molts abismes d’ignorància, de distància, de paraules que falten, de mans que no es tendeixen, de consol que és negat. Omplim aquests abismes, com va fer l’administrador deshonest, invertint en misericòrdia; com el samarità, que amb la compassió estima a un desconegut i el converteix en el seu proïsme. Jesús sembla insistir, descrivint la resposta d’Abraham al ric, en la idea que no necessitem fets miraculosos per convertir el nostre cor, per omplir aquests abismes. N’hi ha prou amb l’Evangeli, que obre el cor dels homes i els converteix en humans i propers als altres